Author Archive for Pegasus
25
nov.
08
amb…
20
nov.
08
De bell 9
Concerts en directe. Ofert per
20
nov.
08
10 + 1
20
nov.
08
Zona 9
Enregistraments amb algun amic més. Ofert per
20
nov.
08
Àlbum de família
20
nov.
08
Pegasus News
MAX SUNYER
Born in a small village in the province of Tarragona (Spain) in 1947. At the age
of 7 he was taught music and violin by his father. At 14 he moved to Barcelona
where he soon became interested in the electric guitar. Being totally
self-taught he started to play in several dance bands in 1974. He obtained more
knowledge from others musicians in the bands and also from some jazz methods
were then very difficult to obtain in SpainFrom 1968 to 1972 he studied classical guitar with Maestro Gracià Tarragó,
although he continued to play jazz on the electric guitar. He slowly became
professionally involved as a composer and interpreter, forming reference groups
like VERTICE and TAPIMAN.
In 1974, he became part of the band named ICEBERG. This quartet had their own
personal style, making a very special blend of rock-jazz, topped with a distinct
Mediterranean touch. They became largely popular in Spain and this earned them
several prizes, such as best national band (1976-1977), best live national band
(1976-1978). They were awarded several prizes by the top national rock magazines
and radio programs and, finally, Sweden’s “EUROPEAN POP JURY” voted them as nº1
group in 1977. The BBC from Great Britain interviewed them in Madrid in the same
year while they were recording.
The band broke-up after having recorded 5 LP’s and having impressively sold-out
on various tours they made around Spain.
MAX SUNYER was also voted best national guitarist (1976-1979), and has also been
awarded several other prizes by major national newspapers and radio programs.
Since 1979, he has formed several groups, mainly trios, and has published 11 LPs
under the name of MAX SUNYER. In 1981 he played at the “EBU Jazz Festival” in
Denmark.
In 1982, he formed another band named PEGASUS, also a quartet. It’s principal
aim was to obtain a creative expression of modern and contemporary music with a
very personal style. Until this date PEGASUS have recorded 8 LPs. They have
played at venues of renowned prestige such as the “MONTREUX JAZZ FESTIVAL”
(1984), CARNEGIE HALL (1985) and the “GUSMAN THEATER” in Miami within the “MIAMI
FILM FESTIVAL” (1987) with their theme for the film “BERLIN” by Walter Ruttman
filmed in 1927, which they played live during the projection of the film.
In April 1989, MAX SUNYER became a member of the council of the SOCIEDAD GENERAL
DE AUTORES Y EDITORES (SGAE), the spanish copyright association.
This years XIII edition of the Vitoria-Gasteiz Jazz Festival saw the MAX SUNYER
TRIO as the only spanish band to participate in the festival sharing the program
with such renowned international jazz musicians such as: Stephane Grapelli, Chic
Corea Acoustic Band, Dizzy Gillespie, George Benson, The Modern Jazz Quartet,
etc.
Since 1999 he forms and produces GUITARRAS MESTIZAS, a presigious guitar quintet
from different styles – acoustic and electric: jazz, blues, rock, heavy and
flamenco -, heaving recorded two double CDs.
MAX SUNYER has also been teaching and giving seminars and Master Classes since
1980 at various schools in Spain. He is presently publishing a book which
contains 40 music scores of his own and other Catalonian and North American
musicians, harmonized and written for guitar.
In April 1990, Max was touring with his trio the MAX SUNYER TRIO in the US. The
tour culminated with their appearance at the opening night of the New Orleans
Jazz and Heritage Festival on April 27th.
The musicians which he claims have mostly influenced him are: HANK.B.MARVIN,
JIMI HENDRIX, RENÉ THOMAS, DJANGO RIENHARDT, WES MONTGOMERY, JOSEP MARIA PARIS,
JOHN McLAUGHLIN, MILES DAVIS, JOHN COLTRANE, CHARLES MINGUS, PAT MARTINO AND
BILL EVANS.
RAFA ESCOTÉ
Born in 1955 in Barcelona (Catalonia – Spain). Starts its musical career
at 16 by playing the electric bass, forming a few rock groups and learning
musical theory and double bass at the Conservatorio Municipal de Música de
Barcelona.
In 1975 joins the symphonic rock group Gòtic that quickly becomes one of
the most significant bands in the musical trends at the moment in
Barcelona. The group recorded only one album “Escenes” (Scenes) recently
re-edited and distributed by Fonomusic.
At the same time he starts working as a sideman for some of the most
popular folk and pop singers in the movement know as “Nova Cançó”. People
as Joan Isaac, Sisa, Ramon Muntaner, Joan Baptiste Humet etc… got some
innovative bass lines recorded in their own works.
Rafael joins the staff of the music school “Escola de Música de
Vallvidrera” as the main electric bass teacher.
In 1981 he founds with pianist Lluís Vidal the jazz quartet Catalonia
recruiting Angel Pereira as drummer & vibes and Antonio Peral on saxes.
The group recorded an album entitled “Catalonia”.
Rafa also works with the jazz big band Factoría Musical during years
1981-82.
From 1980 to 1985 he played as session bassist for a lot of artists and
major record labels in the recording studios of Barcelona and Madrid.
He also teaches electric bass and music theory at the (Berkleee endorsed)
Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona.
He did a lot of gigs with some of the most innovative groups of that
moment : Tribu (of drummer Santi Arisa), Max Sunyer Trio, Joan Sanmartí’s
Trio al Blanco etc.
In 1982 Rafael co-founded the fusion rock group Pegasus with Josep Mas
“Kitflus” on keyboards, Max Sunyer on guitars and Santi Arisa on drums.
The band performed all around Spain, at the Montreux Jazz Festival, at the
New York Kool Jazz Festival, at the Miami International Film Festival and
spanish Jazz Festivals in Madrid, Barcelona, San Sebastián, Bilbao etc…
Pegasus did nine records during his activity period which lasts up to
1996.
The band was also (via Rafael influences) one of the first bands to use
computers and MIDI sequencers support on records and live.
Rafael was also organizer and consultant of the first Electronic Music
Seminar sponsored by the Aula de Música of Barcelona.
He was also co-founder and teacher at the Computing & Music Center (Centre
d’Informàtica Musical de l’Aula de Música).
In 1989 he records his first solo album Aldebarán with good friends like
Santi Arisa, Lluís Vidal, Manel Camp, Josep Mas “Kitflus” amongst others.
The record won the award of radio station Radio 4 as the best catalan
recording of the year in the playing quality category.
During 1990 he works for Apple Computers (Spain) as music consultant.
In 1991 the Taller de Músics of Barcelona invites Rafael to prepare the
material for their starting department of New Technologies. Also during
1991 he collaborates with some local distributors of musical equipment and
software.
In 1992 he founded a software development company. Just after the last
Pegasus album tour in 1996 he retires from the musical scene to focus on
its own software bussiness.
After the period 1996-2002 he’s now playing on a new band named
KitflusKuartet with keyboardist Josep Mas “Kitflus”, drummer Roger Blàvia
and the cellist Manuel Martínez del Fresno. The band has just released a
new record on Stachmo Jazz Records spanish label.
Everything I did and everything I may do would be nothing without friends
with stars in their hearts and music in their hands.
Thanks for being part of my life.
Rafael “rafa” Escoté
Gòtic “Escenes” 1977 – MoviePlay – 1988 -Fonomusic (CD-1024)
– Escenes de la Terra en festa i de la mar en calma (Jep Nuix)
– Imprompt-1 (jordi Vilaprinyó)
– Jocs d’Ocells (jordi Vilaprinyó)
– La Revolució (Rafael Escoté)
– Dança d’estiu (jordi Vilaprinyó)
– I tu que ho veies tot tan fàcil (Jep Nuix)
– Història d’una gota d’aigua (Rafael Escoté)
Rafael Escoté – Bass
Jordi Martí – Drums
Jep Nuix – Flutes
Jordi Vilaprinyó – Keyboards
Jordi Codina – Classical guitar (História d’una gota d’aigua)
Josep Albert Cubero – Acoustic & Electric guitars (História d’una gota
d’aigua, Imprompt-1)
Catalonia “Catalonia” 1981 – Cúspide (80.2301)
– Mistela / Lluís Vidal (4:30)
– Lorelai / Rafael Escoté (6:30)
– Una mica de res / Rafael Escoté (6:09)
– Bolero / Lluís Vidal (5:21)
– En un recó del cor / Rafael Escoté (5:06)
– Un sueco en américa / Lluís Vidal (8:22)
Lluís Vidal, piano
Rafael Escoté, bass
Antonio Peral, sax
Angel Pereira, drums, percussion and vibes
Pegasus “Nuevos Encuentros” 1982 – Pegasus Records 1990 – PDI (80.2301)
– Conga con ganas
– Cosmopolis
– L’enanito trist
– Gritos y susurros
– Ball de gegants
– Tema del Müll
– Arístides y el gato
– El turista
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Comunication” 1983 – Pegasus Records 1985 – Frog-Records (EFA
6454) 1990 – PDI (80.2302)
– Transmediterrani Express (S. Arisa)
– En busca del Müll (Josep Mas)
– Dansa de la nit (S. Arisa)
– Kryptonita (Max Sunyer)
– Parafernalia (Max Sunyer)
– La cachaca del swing (Josep Mas)
– Ales nocturnes (Rafael Escoté)
– Perseguido por el rayo (Rafael Escoté)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Montreux Jazz Festival” 1984 – Pegasus records 1990 – PDI
(80.2303)
Recorded Live at Montreux Jazz Festival July 14, 1984
– En busca del Müll (Josep Mas)
– Carnestoltes (Max Sunyer)
– L’enanito trist (Rafael Escoté)
– Fura de les fustes (S. Arisa)
– Ball de gegants (S. Arisa)
– Conga con ganas…y paellas (S. Arisa)
– Trasmediterrani Express (S. Arisa)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Searching” 1985 – Pegasus Records 1990 – PDI (80.2304)
– Pegasus IV (S. Arisa)
– La morsa (Rafael Escoté)
– Camí de Rupit (Kitflus)
– Moros i cristians (S. Arisa)
– Retalls (Max Sunyer)
– Incendio en la cumbre (Santi Arisa – Max Sunyer – Rafael Escoté –
Kitflus)
– La Vall del Müll (Kitflus)
– Lluna dia (Max Sunyer)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Trio al Blanco “Trio al blanco” 1985 – Audiovisuals de Sarrià (L – 1297)
– Mezzo Pop’s
– El boulevard
– Dama Jessica
– Divendres
– Nous canvis
– Intersecció
– Open
All tunes by Joan Sanmartí
Joan Sanmartí – Guitars
Àngel Pereira – Drums
Rafael Escoté – Bass
Pegasus “Simfonia d’una gran ciutat” 1986 – Pegasus Records 1990 – PDI
(80.2305)
– Overtura
– El despertar dels carrers
– Primer moviment
– Rondó de les màquines
– Balada dels obrers
– Paranoia
– Joc d’oci
– Tempo de rock
– Andante per dones i infants
– Sector terciari
– Punt de reunió
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Coctel” 1988 – Horus (80.003)
– Amics (Kitflus)
– Colossus (Rafael Escoté)
– Cim, Só, Saó (Santi Arisa)
– Una aventura imaginària (Max Sunyer)
– Enderroc (Max Sunyer)
– Homenatge (Rafael Escoté)
– La soletat del paracaigudista
(Kitflus/Rafael Escoté)
– Festa de la palmera (Santi Arisa)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Rafael Escote “Aldebaran” 1989 – PDI Records E-30.2087
– M’acabo aixó i marxem
– El boig
– Balada d’en Lluís
– La pòcima
– Claro
– El Corsari Negre
– Baixos per a un ballet
I. Solitud
II. Dansa
III. FunkBaix
IV. Rebots
V. Apa!
Santi Arisa – Drums
Manel Camp – Piano
Ernest Martínez – Percussion
Josep Mas “Kiflus” – Keyboards
Alfons Vázquez – Sax
Lluís Vidal – Piano
Rafael Escoté – Bass
Pegasus “El sete cercle” 1990 – PDI (E-30.2131)
– Funk-tàstic (Josep Mas “Kitflus”)
– Arbres despulllats (Josep Mas “Kitflus”)
– Rockejant (Max Sunyer)
– No (Rafael Escoté)
– Innisfree (Santi Arisa)
– Como fracasar brillantemente… según Sant Arisa (Rafael Escoté)
– Tam Tam (Max Sunyer)
– Can poc i bo (Santi Arisa)
Santi Arisa – Drums and percussions
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Rafael Escote – Bass, recording and mixing engineer
Pegasus “Selva Pagana” 1996 – Actual Records (90 2017-03)
– Cáscaras
– Pegasal
– Selva Pagana
– Acrobàcies
– Fusa’s Guau
– Rainbow Warrior
– Aria metropolitana
– Des de l’estrella
– Nana
– Rosa
– El pais d’Octubre
– El último búfalo
All tunes by Pegasus
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “La Prehistòria – Maquetes primigenies” 2002 – Blue Moon (BMCD
2072)
– Cosmópolis (Max Sunyer)
– Ball de gegants (S. Arisa)
– Tema del Müll (J. Mas)
– Arístides y el gato (R. Escoté)
– L’enanito trist (R. Escoté)
– Conga con ganas (S. Arisa)
– Gritos y susurros (Max Sunyer)
– El turista (J. Mas / R. Escoté)
Note:
Pre-release demo tapes recorded and mixed
at Sonocentro recording facilities
in Barcelona, June 3, 1982, while
preparing the real first record
(“Nuevos encuentros”) sessions.
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
KitflusKuartet 2004 – Stachmo Jazz Records (SJR CD 00068J)
– Marató (J. M. Kitflus)
– L’Agenda del Müll (J. M. Kitflus)
– Prèssec de poma(J. M. Kitflus)
– Dimoni de Tasmania – 1 (R. Escoté)
– Pajarollueva (Manuel M. del Fresno)
– Petits i grans (R. Escoté)
– En un racó del cor (R. Escoté)
– Mimí i Fifí (R. Escoté)
– Dimoni de Tasmania – 2 (R. Escoté)
– Racons (J. M. Kitflus)
– El boig (R. Escoté)
– Cellitis (Manuel M. del Fresno)
Josep Mas “Kitflus” – Piano
Roger Blàvia – Drums and percussions
Manuel M. del Fresno – Cello
Rafael Escoté – Bass
JOSEP MAS “KITFLUS”
Josep Mas Portet nace en Mollet del Vallés (Barcelona) el 6 de julio
del año 1954. Muy precozmente, con tan sólo seis años, cursa estudios
musicales con Mercedes Suñer y con posterioridad con el maestro Antonio
Suñer, examinándose en el Conservatorio del Liceo. Continúa su formación
estudiando Piano, Armonía y Contrapunto en el Conservatorio de Música de
Barcelona.
Desde la adolescencia empieza a curtir su trayectoria formando parte
de diversos grupos. Con 13 años entra en la formación de un grupo
denominado Los Estoicos y poco después de otro llamado Cuarto Mundo. En
1969 sigue su peregrinaje por distintas formaciones y recala en el grupo
Proyecto A con Frank Dubé. En 1970 se une al grupo del cantante Tony
Ronald, siendo entonces cuando recibe el apodo de “Kitflus” por el que hoy
es conocido. Son años de aprendizaje, de primeras experiencias y de
primeros tanteos en el mundo de la música, años fundamentales para
consolidar su espíritu y para empezar a plantearse proyectos más
personales.
A partir de aquí la personalidad musical de Kitflus empieza a crecer y
abrirse a caminos ciertamente renovadores. Desde muy pronto en su música
van a confluir diversas corrientes que, convenientemente ensambladas, le
van a permitir un gran reconocimiento. En Kitflus el jazz es un referente
primordial, sin olvidar el rock y la propia tradición layetana, por lo que
tiene de autóctona en este crisol de referencias.
En 1974 forma el grupo musical Iceberg en el que sobresalía el
virtuoso guitarrista Max Sunyer. Kitflus y Sunyer eran las cabezas
visibles de esta estupenda formación de la que también formaban parte
Primitivo Sancho al bajo, Jordi Colomer a la batería y Angel Riba como voz
y saxo. Un quinteto que alternaba con sapiencia y energía los ritmos
binarios de una música de fusión con un talante instrumental que asumía
las influencias de las corrientes musicales más poderosas de los años 70,
entre ellas el rock instrumental, que tuvo en aquella década destacados
exponentes.
En 1975 graban su primer Lp con el faraónico título de “Tutankkamon”.
En este disco destaca la voz solista de Ángel Riba y en él –como en toda
obra primeriza– hay todavía una búsqueda de un estilo propio y son muy
patentes las influencias externas, entre ellas la alargada sombra del rock
sinfónico, referencia que en posteriores discos aparecerá más mesurada.
Luego vendrán “Coses nostres” en el 76, “Sentiments” en el 77, “Iceberg en
directe” en el 78 y “Arcanciel” en el 79, con el que ponen punto final a
una trayectoria muy rica e interesante.
El relevo de Iceberg lo tomará Pegasus, el siguiente grupo de Kitflus,
cuya relevancia será todavía mayor, con una maduración mayor de
planteamientos y una destacable repercusión en los circuitos de la música
jazz. Pegasus consolidará el mito de la anterior formación pero a partir
de un concepto diferente, más apegado a las raíces del jazz. Si en Iceberg
el rock jugaba un papel importante, casi reverencial, ahora con Pegasus se
abandona en beneficio del jazz. Por tanto se puede hablar de una evolución
sin dejar de lado una serie de constantes que ya estaban presentes desde
los primeros tiempos de Iceberg. La personalidad de Sunyer y de Kitflus es
la que marca esta evolución. La llegada de Pegasus a principios de los
años 80 supone un cambio de formación. A la guitarra de Sunyer y al
teclado de Kitflus se añaden ahora Rafael Escoté al bajo y Santi Arisa a
la batería. Antes de Pegasus, Kitflus firmará un disco en solitario que
permanece inédito. En él no falta la presencia de Max Sunyer o de Santi
Arisa. Junto a ellos figuraban el bajista Carles Benavent, el
percusionista Tito Duarte, la colaboración de José Medrano y el añadido de
una formación de cuerda.
En 1982 es editado “Nuevos Encuentros” y con él el grupo Pegasus
inicia una trayectoria singular que se enriquece con cada nueva entrega
discográfica. Luego vendrán “Comunicación” en 1983, un directo grabado en
el “Festival de Montreaux” el 14 de julio de 1984, “Searxing” editado en
el 85, “Simfonia d’una gran ciutat” en el 86 y “Coctel” en 1988. En el año
1990 registran “El Sete Cercle” y en 1997 “Selva Pagana”. Un total de
siete discos que consolidan el prestigio de esta formación, que adquiere
un claro respaldo popular, dentro de lo minoritario de este tipo de
propuestas. De hecho en 1986 la revista Quartica Jazz elegía entre sus
lectores el mejor grupo de jazz español y Pegasus fue el grupo elegido.
En 1987 el programa de TVE “La buena música” proyecta reunir a tres
pianistas: Ricard Miralles, Manel Camp y Josep Mas Kitflus. De esta
iniciativa derivarán proyectos posteriores e incluso en 1987 los tres se
reunirán en Tarrasa para dar un recital para tres pianos. A partir de aquí
Manel Camp formará con Kitflus un interesante dúo en el que su diferencia
de estilos está lejos de suponer una rémora, como demuestran los discos
registrados por ambos. En el primero titulado “Escándols” el encuentro se
limita a la ejecución de dos temas: “Plenilini” y “Celebrem-ho”. En 1991
graban el disco “Dialegs” en el que ya aparecen como dúo y en 1994 esta
colaboración se amplía en un disco titulado “Duets”. En estos trabajos se
dan cita referencias que sustentan la obra de ambos pianistas, entre ellas
el jazz y la música impresionista.
El currículo de Kitflus no se detiene aquí. En 1988 crea junto a Joan
Surribas la productora KS que saca a la luz diversas producciones
discográficas entre las que tienen cabida las realizadas para cine y
televisión. Un año después compone la música de la clausura de los Juegos
Olímpicos de Seúl, ceremonia en la que se entrega la bandera para los
Juegos Olímpicos celebrados en Barcelona en 1992. No podemos dejar de lado
su labor en cine al firmar la música de películas muy diferentes desde
proyectos muy personales como “Soldados de Plomo” de José Sacristán hasta
películas de factura muy comercial como “Historias de la puta mili”.
También ha compuesto música para televisión como la del “Club Super 3” de
TV3 o telenovelas como “Poble Nou”. Actualmente tiene una productora de
música denominada SULFTIK S. L. en la que se llevan a cabo producciones
discográficas, música para publicidad, sintonías para televisión, cine,
etc…
Tras su paso por Iceberg y por Pegasus resultaba evidente que la
figura de Josep Mas Kitflus no necesitaba ningún tipo de presentaciones
dentro del mundo de la música. Su papel había crecido y a partir de aquí
sus colaboraciones conocerían otros campos, entre ellos el flamenco.
Colaborará en propuestas discográficas de sus amigos Max Sunyer (“Babel”,
“Jocs Privats” y “Nómadas”), Josep Maria Bardagí (“Teverano”) o Tito
Duarte (“I’m the boss”). Destaca su colaboración como arreglista y músico
en discos de diversos artistas del panorama nacional entre los que cabe
citar a Sergio Dalma, Lolita, Mecano, la Orquesta Mondragón, Babel,
Manzanita, Moncho o Joana Mas. En 1997 acompañó en una gira al cantante
portugués Fernando Tordo. Junto a Joan Albert Amargós firma en 1992 los
arreglos de “Potro de Rabia y Miel”, último disco que registrara en vida
el genial cantaor Camarón de la Isla.
En este mismo año inicia su colaboración como arreglista de Joan
Manuel Serrat en su álbum “Utopía”. Esta colaboración como arreglista no
es fruto de la casualidad ya que Kitflus empieza a formar parte del
entorno creativo de Serrat desde finales de los años 70. De hecho su
nombre ya figura en los créditos del disco 1978 como intérprete del moog,
un sintetizador musical electrónico que debe su nombre a su creador, el
inventor estadounidense Robert A. Moog. Esta primera colaboración con
Serrat se consolida en los siguientes años.
Kitflus forma parte al principio de la década de los 80 del grupo de
músicos que acompaña a Serrat y aparece al frente de los teclados en el
disco “Tal com Raja” (1980) y de los sintetizadores y del piano Fender en
el disco “En Tránsito” (1981). A partir de “Cada loco con su tema” se
distancia de Serrat hasta que llega el disco “Utopía” en el año 92, y
Serrat, una vez concluida la larga etapa con Miralles, requiere de su
presencia como arreglista de gran parte de su nuevo disco. Salvo “Utopía”
que arregló Joan Albert Amargós, el resto de los temas son arreglados por
Kitflus, algunos como “Juan y José” o “Toca madera” en colaboración con
otros arreglistas como Eduardo Leiva, Manuel Tejada o Oscar Gómez. Los
arreglos, los teclados y la dirección musical de Kitflus empiezan a marcar
una nueva etapa musical de Serrat, una etapa necesaria de renovación, de
nuevos sonidos y búsquedas. “Utopía” es el primer paso de esta renovación.
Desde “Y el amor” en el que los teclados arropan en sutiles atmósferas la
melodía concebida por Serrat hasta “Disculpe el señor” pasando por “Mírame
y no me toques” o por “El hombre y el agua” se percibe una acústica
diferente a la anterior etapa, como si se buscara una renovación de ideas
y de conceptos musicales, sin que ello signifique romper con las señas de
identidad que siempre han acompañado el talante musical de Serrat.
El siguiente disco del cantautor barcelonés será “Nadie es Perfecto”
(1994) y consolida los cambios introducidos en “Utopía”. Josep Mas se
afirma como arreglista y director musical de Serrat, tratando de superar
las inevitables comparaciones que empiezan a surgir entre él y Ricard
Miralles. “Nadie es perfecto” es un disco espléndidamente arreglado por
Kitflus. Destacan la vitalidad y energía en los arreglos de “Te guste o
no” o de “La gente va muy bien” o la delicada envoltura que sirve a temas
de íntimo discurso como “Entre un hola y un adiós” o “Por dignidad”. En
“Nadie es perfecto” Kitflus se encarga de la dirección musical y de los
arreglos de nueve de los once temas. De las dos restantes se encargan Luz
Claudio Ramos y el italiano Roberto Costa.
En 1996 Serrat lleva a cabo un ambicioso proyecto titulado “Banda
Sonora d’un temps d’un pais” en el que realiza una antología personal de
la Nova cançó. La dirección musical y los arreglos de este mayúsculo
proyecto son obra, en su mayoría, de Kitflus que realiza un trabajo
ejemplar, revisando y revitalizando canciones de intérpretes de la Nova
cançó, canciones que en sus arreglos originales carecían, en algunos
casos, de verdadero pulso, de un auténtico sostén instrumental. El trabajo
de Serrat y de Kitflus resultó admirable. En muchos casos más que una
versión tenemos una reinvención de las canciones originales a través de un
trabajo musicalmente diverso que obtuvo múltiples reconocimientos.
En 1998 Serrat edita “Sombras de la China”. En ese disco se consagra
definitivamente Kitflus como arreglista y director musical. No sólo firma
los arreglos de nueve de las once canciones de este disco sino que
acompañará a Serrat en su gira de presentación del nuevo material. El
vuelo lírico de canciones del calibre de “Dondequiera que estés”,
“Princesa” o “Más que a nadie” deben mucho a la arquitectura musical de
Kitflus. Junto a ello, hay una riqueza melódica novedosa que consolidan
los arreglos y que ejemplifican temas como “Secreta mujer” o “Me gusta
todo de ti”.
Dos años después Serrat edita “Cansiones” y de nuevo repite Kitflus
como arreglista principal y director musical, tanto en el disco como en la
gira de presentación del nuevo material. En esta antología de la canción
sudamericana se ha buscado ante todo un tratamiento personal de cada tema
y los arreglos, siempre delicados, han caminado en esta dirección. Las
constantes sonoras de los anteriores discos se prolongan en esta revisión
del cancionero latinoamericano.
Tras cinco álbumes juntos puede asegurarse que Kitflus se ha afianzado
como director musical y arreglista de Serrat. Ha dado un nuevo tratamiento
a las canciones clásicas, revisando alguna de ellas en una interesante
clave de jazz y ha logrado, cuando menos, aportar una personalidad
distinta a la obra de Serrat, ni mejor ni peor que la de Miralles, pero
lejos de su sombra y de su influencia. Estéticamente los registros han
mudado al encuentro de nuevas sugerencias melódicas e instrumentales. A la
larga, los arreglos de Kitflus han demostrado su validez, su riqueza, muy
en la línea de la madurez vital y creativa de los últimas entregas
discográficas de Joan Manuel Serrat.
RAFA ESCOTÉ
Gòtic “Escenes” 1977 – MoviePlay – 1988 -Fonomusic (CD-1024)
– Escenes de la Terra en festa i de la mar en calma (Jep Nuix)
– Imprompt-1 (jordi Vilaprinyó)
– Jocs d’Ocells (jordi Vilaprinyó)
– La Revolució (Rafael Escoté)
– Dança d’estiu (jordi Vilaprinyó)
– I tu que ho veies tot tan fàcil (Jep Nuix)
– Història d’una gota d’aigua (Rafael Escoté)
Rafael Escoté – Bass
Jordi Martí – Drums
Jep Nuix – Flutes
Jordi Vilaprinyó – Keyboards
Jordi Codina – Classical guitar (História d’una gota d’aigua)
Josep Albert Cubero – Acoustic & Electric guitars (História d’una gota
d’aigua, Imprompt-1)
Catalonia “Catalonia” 1981 – Cúspide (80.2301)
– Mistela / Lluís Vidal (4:30)
– Lorelai / Rafael Escoté (6:30)
– Una mica de res / Rafael Escoté (6:09)
– Bolero / Lluís Vidal (5:21)
– En un recó del cor / Rafael Escoté (5:06)
– Un sueco en américa / Lluís Vidal (8:22)
Lluís Vidal, piano
Rafael Escoté, bass
Antonio Peral, sax
Angel Pereira, drums, percussion and vibes
Pegasus “Nuevos Encuentros” 1982 – Pegasus Records 1990 – PDI (80.2301)
– Conga con ganas
– Cosmopolis
– L’enanito trist
– Gritos y susurros
– Ball de gegants
– Tema del Müll
– Arístides y el gato
– El turista
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Comunication” 1983 – Pegasus Records 1985 – Frog-Records (EFA
6454) 1990 – PDI (80.2302)
– Transmediterrani Express
(S. Arisa)
– En busca del Müll (Josep Mas)
– Dansa de la nit (S. Arisa)
– Kryptonita (Max Sunyer) – Parafernalia (Max Sunyer)
– La cachaca del swing (Josep Mas)
– Ales nocturnes (Rafael Escoté)
– Perseguido por el rayo (Rafael Escoté)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Montreux Jazz Festival” 1984 – Pegasus records 1990 – PDI
(80.2303)
Recorded Live at Montreux Jazz Festival July 14, 1984
– En busca del Müll (Josep Mas)
– Carnestoltes (Max Sunyer)
– L’enanito trist (Rafael Escoté)
– Fura de les fustes (S. Arisa)
– Ball de gegants (S. Arisa)
– Conga con ganas…y paellas (S. Arisa)
– Trasmediterrani Express (S. Arisa)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Searching” 1985 – Pegasus Records 1990 – PDI (80.2304)
– Pegasus IV (S. Arisa)
– La morsa (Rafael Escoté)
– Camí de Rupit (Kitflus)
– Moros i cristians (S. Arisa)
– Retalls (Max Sunyer)
– Incendio en la cumbre (S. Arisa – M. Sunyer – R. Escoté – Kitflus)
– La Vall del Müll (Kitflus)
– Lluna dia (Max Sunyer)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Trio al Blanco “Trio al blanco” 1985 – Audiovisuals de Sarrià (L – 1297)
– Mezzo Pop’s
– El boulevard
– Dama Jessica
– Divendres
– Nous canvis
– Intersecció
– Open> All tunes by Joan Sanmartí
Joan Sanmartí – Guitars
Àngel Pereira – Drums
Rafael Escoté – Bass
Pegasus “Simfonia d’una gran ciutat” 1986 – Pegasus Records 1990 – PDI
(80.2305)
– Overtura
– El despertar dels carrers
– Primer moviment
– Rondó de les màquines
– Balada dels obrers
– Paranoia
– Joc d’oci- Tempo de rock
– Andante per dones i infants
– Sector terciari
– Punt de reunió
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “Coctel” 1988 – Horus (80.003)
– Amics (Kitflus)
– Colossus (Rafael Escoté)
– Cim, Só, Saó (Santi Arisa)
– Una aventura imaginària (Max Sunyer)
– Enderroc (Max Sunyer)
– Homenatge (Rafael Escoté)
– La soletat del paracaigudista
(Kitflus/Rafael Escoté)
– Festa de la palmera (Santi Arisa)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Rafael Escoté “Aldebaran” 1989 – PDI Records E-30.2087
– M’acabo aixó i marxem
– El boig
– Balada d’en Lluís
– La pòcima
– Claro
– El Corsari Negre- Baixos per a un ballet
I. Solitud
II. Dansa
III. FunkBaix
IV. Rebots
V. Apa!
Santi Arisa – Drums
Manel Camp – Piano
Ernest Martínez – PercussionJosep Mas “Kiflus” – Keyboards
Alfons Vázquez – Sax
Lluís Vidal – Piano Rafael Escoté – Bass
Pegasus “El sete cercle” 1990 – PDI (E-30.2131)
– Funk-tàstic (Josep Mas “Kitflus”)
– Arbres despulllats (Josep Mas “Kitflus”)
– Rockejant (Max Sunyer)
– No (Rafael Escoté)
– Innisfree (Santi Arisa)
– Como fracasar brillantemente… según Sant Arisa (R. Escoté)
– Tam Tam (M. Sunyer)
– Can poc i bo (Santi Arisa)
Santi Arisa – Drums and percussions
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Rafael Escote – Bass, recording and mixing engineer
Pegasus “Selva Pagana” 1996 – Actual Records (90 2017-03)
– Cáscaras
– Pegasal
– Selva Pagana
– Acrobàcies
– Fusa’s Guau
– Rainbow Warrior- Aria metropolitana
– Des de l’estrella
– Nana
– Rosa
– El pais d’Octubre
– El último búfalo
All tunes by Pegasus
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass & sequencing prog.
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – Guitars
Pegasus “La Prehistòria – Maquetes primigenies” 2002 – Blue Moon (BMCD
2072)
– Cosmópolis (Max Sunyer)
– Ball de gegants (S. Arisa)
– Tema del Müll (J. Mas)
– Arístides y el gato (R. Escoté)
– L’enanito trist (R. Escoté)
– Conga con ganas (S. Arisa)
– Gritos y susurros (Max Sunyer)
– El turista (J. Mas / R. Escoté)
Santi Arisa – Drums and percussions
Rafael Escoté – Bass
Josep Mas “Kitflus” – Piano and synths.
Max Sunyer – GuitarsNote: Pre-release demo tapes recorded and mixed at
Sonocentro recording facilities in Barcelona, June 3, 1982, while
preparing the real first record (“Nuevos encuentros”) sessions.
KitflusKuartet 2004 – Stachmo Jazz Records (SJR CD 00068J)
– Marató (J. M. Kitflus)
– L’Agenda del Müll (J. M. Kitflus)
– Prèssec de poma (J. M. Kitflus)
– Dimoni de Tasmania – 1 (R. Escoté)
– Pajarollueva (Manuel M. del Fresno)
– Petits i grans (R. Escoté)
– En un racó del cor (R. Escoté) – Mimí i Fifí (R. Escoté)
– Dimoni de Tasmania – 2 (R. Escoté)
– Racons (J. M. Kitflus)
– El boig (R. Escoté)
– Cellitis (Manuel M. del Fresno)
Josep Mas “Kitflus” – Piano / Roger Blàvia – Drums and percussions
Manuel M. del Fresno – Cello / Rafael Escoté- Bass
SANTI ARISA
Biografía
Datos básicos
Nombre completo: Santiago Arisa i Pujol
Fecha de nacimiento: 7 de marzo de 1947
Lugar: Manresa (Barcelona)
Entidad gestora de sus derechos de autor: Sociedad General de Autores y
Editores.
Perfil biográfico
Santi Arisa sintió desde muy joven la llamada de la música, y a los trece
años fundó su primer grupo, Santi Arisa y su ritmo, en el cual intervenía
como cantante. Entre otros, formaron parte de aquella experiencia juvenil
los músicos Martí Brunet y Manel Camp. Alternó sus actuaciones en este
grupo con las funciones de cantante del conjunto Club San Remo y un empleo
rutinario como botones de banco. Pronto decidió dedicarse por entero a la
música y estudió en el Conservatorio de su ciudad natal, siendo discípulo
del maestro Tardá y de Marià Rius. De cantante pasó a batería, formándose
de manera casi autodidacta, sólo con algunas clases de Joan Adam. Formó
parte de algunas orquestas de baile como la Serras Quartet, la Orquestra
Meravella o la Barcelona Orquesta, y empezó a realizar algunos viajes por
el extranjero (uno de ellos, a Beirut y Amman, inspiraron el argumento de
la película Orquesta Club Virginia). Tras el servicio militar, se
reencontró con Manel Camp y Martí Brunet, y surgió Fusioon (1971),
posiblemente el grupo más importante del rock progresivo catalán. Tras la
disolución de éste Arisa fundó el grupo de jazz Lakatans y, en 1982,
cofundó Pegasus junto a Josep Mas “Kitflus”, Max Sunyer y Rafael Escoté.
Entretanto, su actividad como músico de estudio, acompañando a Lluís
Llach, María del Mar Bonet o Ramon Muntaner, entre otros, todavía le
dejaba tiempo para aventurarse en el cine y la televisión como actor.
Durante algún tiempo ejerció la docencia en L’Esclat (Manresa) y en el
Aula de Jazz de Música Moderna. Ha formado dúo con Manel Camp y con Jordi
Sabatés, y ha grabado obras de Lewin Richter y Luis de Pablo, como
percusionista. En la actualidad es lider de una orquesta, La Tribu, que
fundó a finales de la década de los setenta, y con la que ha grabado
varios álbumes. Merecen mención aparte sus trabajos de fusión de estilos
con Sardanova y otras experiencias singulares.
Estudios y formación
Solfeo, Teoria, piano, trombón, guitarra, contrabajo y percusión en el
Conservatorio Municipal de Manresa (Barcelona).
Percusión, a título particular, con Joan Adam.
Premios y nominaciones
1988.- Premio Cine Onda Madrid a la Mejor Banda Sonora por El baile del
pato.
Other stuff
Spanish night New York 1985
Pegasus at Palu de la Músic (Barcelona) 1990
“Selva Pagana” on tour at “L’Espai” Barcelona 1996
RAFAEL ESCOTÉ
Nascut a Barcelona l’any 1955. Començà la seva carrera musical als 16 anys tocant el baix elèctric, formant uns quants grups de rock i estudiant teoria musical i contrabaix al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
L’any 1975, juntament amb Jordi Vilaprinyó, Jordi Martí i Jep Nuix, creà el grup de rock simfònic Gòtic que ràpidament esdevingué una de les bandes més significatives en les tendències musicals del moment a Barcelona. El grup enregistrà únicament un àlbum “Escenes”, recentment reeditat i distribuït per Fonomusic.
Al mateix temps, començà a treballar acompanyant alguns dels cantautors més populars del moviment conegut com la “nova Cançó”, gent com en Joan Isaac, Sisa, Ramon Muntaner, Joan Baptiste Humet etc….
En aquella època Rafa també entra a formar part del professorat de l’Escola de Música de Vallvidrera com a titular de baix elèctric.
L’any 1981 funda, amb el pianista Lluís Vidal, el quartet de jazz Catalonia al que s’uneixen Àngel Pereira a la bateria i el vibràfon i Antonio Peral al saxo. El grup enregistra un àlbum anomenat “Catalonia”
Rafa també va participar en la big band Factoria Musical durant els anys 1981-82.
1980 fins el 1985 va treballar com baixista d’estudi per a les principals companyies discogràfiques i pels mes significatius artistes de Madrid i Barcelona. Va participar en actuacions d’alguns dels mes innovadors grups del moment: Tribu (del bateria Santi Arisa), Max Sunyer Trio, Joan Sanmartí (Trio al Blanco) etc.
L’any 1982 Rafael cofundà el grup de rock-fusió Pegasus amb Josep Mas “Kitflus” als teclats, Max Sunyer a la guitarra i Santi Arisa a la bateria.
Pegasus va actuar per tot l’Estat, al festival de jazz de Montreux , al New York Kool Jazz Festival, al Miami International Film Festival i a festivals de jazz de Madrid, Barcelona, San Sebastián, Bilbao etc… El grup enregistrà nou àlbums durant el seu període d’activitat fins l’any 1996.
Rafael fou també organitzador i consultor del primer seminari de música electrònica impulsat per l’Aula de Música de Barcelona.
Va ser també cofundador i mestre al Centre d’Informàtica Musical de l’Aula de Música.
Durant l’any 1990 va treballar com assessor musical per Apple Computers Espanya.
L’any 1989 enregistrà el seu primer àlbum en solitari anomenat Aldebaràn amb bons amics com en Santi Arisa, Lluís Vidal, Manel Camp, Josep Mas “Kitflus” entre d’altres. El disc obtingué el premi de Radio 4 com a millor disc català de l’any en la categoria d’interpretació.
L’any 1991 el Taller de Músics de Barcelona el convida a preparar el material didàctic per el seu nou departament de noves tecnologies. També durant l’any 1991 col·laborà amb alguns distribuïdors locals de equipament i software musical.
El 1992 en Rafa va fundar una empresa de desenvolupament de software especialitzat. Poc després de la gira de presentació del darrer disc de Pegasus, en 1996, en Rafa es retira de l’escena musical per dedicar-se als seus interessos en software.
Després del període 1996-2002, en Rafa està treballant en un nou grup, Kitflus Kuartet amb el teclista Josep Mas “Kitflus”, percussionista Roger Blàvia i el cellista Manuel Martínez del Fresno. El grup ha enregistrat el seu primer disc amb el segell Stachmo Jazz Records
MAX SUNYER
Nat a La Pobla de Massaluca (Terra Alta) el 1947; als set anys estudià solfeig i violí amb el seu pare. Als catorze anys s’instal·là a Barcelona, interessant-se ràpidament per la guitarra elèctrica. Amb un aprenentatge totalment autodidacta, el 1964 començà a actuar amb diverses formacions de música de ball, ampliant els seus coneixements amb els músics que anava trobant i amb algún mètode de jazz de difícil obtenció.
Del 1968 al 1972 va aprendre guitarra clàssica amb el mestre Gracià Tarragó, tot i sense deixar de banda el món de la guitarra elèctrica i el del jazz, en els que de manera progressiva, s’introduí professionalment com a compositor-creador i intèrpret-estilista, creant grups de referència com VERTICE i TAPIMAN.
L’any 1974 entra a formar part del grup ICEBERG, un quartet que va treballar a la recerca d’una música pròpia i polida al màxim en una línia de fusió jazz-rock autòcton, assolint l’èxit popular i el de la crítica. El grup es dissol després d’enregistrar 5 LP’s.
A partir del 1979 es dedica a actuar en diferents formacions, essent la més habitual la de trio i editant 11 LP’s sota el seu nom artístic. El 1982 crea un nou quartet amb el nom de PEGASUS, sempre en la via de la recerca i l’expressió d’una música creativa, moderna i contemporània. Amb PEGASUS i fins el dia d’avui, ha gravat 8 LP’s i ha actuat en llocs tant prestigiosos com el MONTREUX JAZZ FESTIVAL (1984) o al CARNEGIE HALL de Nova York (1985). Àdhuc ha rebut el Gran Premi del Disc de la Generalitat de Catalunya (1985) i el premi “Jazz en vivo” de la revista “Jazz Quartica”, Televisió Espanyola, i Radio Nacional(1986). També ha actuat al GUSMAN THEATRE de Miami en el marc del MIAMI FILM FESTIVAL(1987) amb el seu treball: la banda sonora del film “Berlín, simfonia d’una gran ciutat” (Walter Ruttman,1927), interpretada en directe.
Des d’el 1999 forma i produeix GUITARRAS MESTIZAS, un prestigiós quintet de guitarres de diversos estils – acústic i elèctric: jazz, blues, rock, heavy i flamenc -, amb qui ha gravat dos CDs dobles.
Tanmateix ha estat professor al Centre d’Estudis Musicals del Barri de la Ribera durant el1980 i el 1981 i, des del 1984 dóna seminaris i màster classes per Espanya. Actualment està treballant en l’elaboració d’un llibre amb 40 partitures (pròpies i d’altres autors catalans i nord americans) harmonitzades i escrites per a guitarra.
El 22 de Juliol de 1989 el MAX SUNYER TRIO, amb Carles Benavent (baix) i Salvador Niebla (batería) actúa en el Festival de Jazz de Vitoria-Gasteiz, compartint programa amb músics tan prestigiosos com Chic Corea Acoustic Band, Stephane Grapelli, Dizzy Gillespie, George Benson, etc.
El 27 d’Abril del 1990 el NEW ORLEANS JAZZ & HERITAGE FESTIVAL veurà el MAX SUNYER TRIO tocar la nit d’obertura. Aquesta nit clausurarà la gira que realitzà el Trio pels Estats Units durant tot el mes d’abril.
Els músics que més l’han influenciat són: HANK B.MARVIN, JIMI HENDRIX, RENÉ THOMAS, DJANGO REINHARDT, WES MONTGOMERY, JOSEP Ma.PARIS, JOHN McLAUGHLIN, MILES DAVIS, JOHN COLTRANE, CHARLES MINGUS, PAT MARTINO i BILL EVANS.
DADES MÉS IMPORTANTS
Amb ICEBERG
*Votació popular a la revista “Popular 1”. Millor grup nacional del 1976 i 77.
*Millor grup nacional en directe del 1976, 77 i 78.
*Premi del diari “YA” al millor grup del 1976.
*Premi del diari “La voz de España” al millor grup del 1976.
*Número 1 al “European Pop Jury” de Suècia el 1977.
*Premi de “Radio Popular de San Sebastián” al millor grup del 1976.
Com a MAX SUNYER,
*Votació popular de la revista “Popular 1″. Millor guitarrista nacional del1976, 77, 78 i 79.
*Votació de la crítica del diari ‘El País” el 1980:”Estos son los que suenan”. Millor guitarra nacional 1980.
*Premi “Personaje destacado” en la programació de Radio Juventud de Madrid (RTVE) en1981.
*Actuació al “EBU International Jazz Festival” (ARHUS, Dinamarca) el 1981.
*Concert al “Ciclo de Guitarra Actual” de la Casa Municipal de Cultura de Avilés (1983)
*Professor al “Centre de Difusió Musical del Barri de la Ribera” (ZELESTE) durant 1980 i 1981.
*Seminaris i “Master Class” a l’ “Associació d’Estudis Musicals de Vic” des del 1984 fins avui.
*Concert al “Reial Cercle Artístic” de Barcelona, per a la “Sociedad Guitarrística de Catalunya”, el 1986.
*Concert al Palacio de la Magdalena de Santander, per a la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, 1988.
*Actuació al “II Festival de Música del Montseny” el 1988.
*”Master Class” a l’ “Aula de Música Moderna i Jazz” de Barcelona des del 1987.
*Actuació al “IX Festival de Jazz de Madrid” el 1988.
*Actuació al “XIII Festival de Jazz de Vitoria-Gasteiz” el 1989.
*Actuació a la Plaça del Rei, Festes de la Mercè de Barcelona 1989.
*Disc català de l’any a RNE de Catalunya 1989.
*Actuació al “Jazz and Heritage Festival” de New Orleans (EEUU) 1990.
*Actuació al”VI Festival de Jazz de Argelés Sur Mer” (França) 1990.
*Actuació al Palau de la Música Catalana, dins el marc del “XXIII Festival Internacional de Jazz de Barcelona” (1991).
*Actuació al “26º Festival de Jazz de San Sebastián” (1991)?
*Actuació amb Didier Lockwood al “13º Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí” (1993).
*Actuació al “Festival de Guitarra de Córdoba” (1993)
*Actuació al Internacional Jazz Festival de Bratislava (Eslovàquia) el 1993
*Actuació al Luz de Gas, dins el marc del “XXVII Festival Internacional de Jazz de Barcelona” (1995).
*Actuació al 3er. Festival Internacional de World Music de Getafe (1996)
Amb PEGASUS.
*Actuació al “XIV Festival de Jazz de Getxo” (Bilbao) el 1990.
*Actuació al “Montreux Jazz Festival” de Suïssa el 1984.
*Actuació al “Carnegie Hall” de Nova York, en el marc del “Kool Jazz Festival” del 1985.
*Primer premi del “Premi del Disc de la Generalitat de Catalunya” 1985.
*Premi “Piano” al millor grup del 1985, Sabadell.
*Premi “Quàrtica Jazz” (votació popular) al millor grup nacional 1986.
*Actuació a la “Setmana Internacional de Cinema de Barcelona” (1986) amb la pel·lícula de Walter Ruttman: “Berlín, sinfonía de una gran ciudad”
*Actuació, amb l’espectacle anterior, al “Gusman Theatre” de Miami, dins el marc del “Miami Film Festival” (1987).
*Actuació al Palau de la Música Catalana de Barcelona (1990).
*Actuació a les Festes de la Mercè de Barcelona amb l’ Orquestra Ciutat de Barcelona (1991).
*Actuació al “XXVI Festival de Jazz de San Sebastián” el 1991.
Amb GUITARRAS MESTIZAS
*Concert al Palacio de la Magdalena de Santander, per a la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo (1999).
*Actuació al Festival de Guitarra de Córdoba (1999)
VOICE, Mayo-Junio 1996 – P.M.
PREMSA INTERNACIONAL
There’s no much I know about MAX SUNYER, except that a European rock magazine said we should be paying more attention to the Spanish guitarrist…
FANFARE, 1982 – JURGEN GOTH
Spanish guitarrist MAX SUNYER continues to impress us mightily with the calibre of his playing, the innovation found in his composing and the talent of the musiciens he sorrounds himself with on record. Trio is the title of the new Sunyer album (…) tight, refined and crackling with electricity, interplay, imagination (…) It’s little wonder the three musiciens of the Trio are topping jazz polls all over Europe these days…
CHQM, 26 May 1982 – JURGEN GOTH
Regular readers know my opinions of the Spanish guitarrist MAX SUNYER (…) and he happily does nothing to change my mind (…) Spain’s paramount guitarrist is solidly at it again, with a dazzling good threesome for support (…) while Sunyer’s omniscient guitar oversees it all. Each Sunyer album is different from the one before. What a pleasant thing to be able to do and still keep your fans. And have the ability and flexibility to accomplish it.
FANFARE, September/October 1983 – JURGEN GOTH
Sunyer seems to be straddling the fence between melow Methenyesque melodicism and very visceral fusion. He’s got the chops to go either way.
DOWN BEAT, February 1988 – BILL MILKOVSKI
… MAX SUNYER, grand guitarriste devant l’Eternel (…) ce Barcelonais,qui compte parmis les grands instrumentistes européens s’en est allé, par ce disque, a la quête de la mythique et bien sûr insaisissable musique du silence.
L’INDEPENDANT,1989
As I understand it Max Sunyer is a jazz guitarrist from Barcelona, Spain. His band features musicians who have played with Chic Corea and Paco de Lucía. Are tou curious? I higrly recommand you check him out.
GAMBIT, (New Orleans), April 1990
BEST-BETS – Contemporary jazz fusion gets a hearing this month when Spanish guitarrist MAX SUNYER and his band play at Ithaca College. Sunyer has frequented all the top jazz spots in the world including such prestigious venues as Carnegie Hall and Montreux Jazz Festival. They are alsou playing at the New Orleans Jazz Festival after playing in Ithaca. Don’t miss it!
THE ITHACA JOURNAL, April 1990 – JUDITH PRATT
Sunyer has topped jazz polls all over Europe (…) Acdcording to music professor Steve Brown ‘64, M.M. ‘68, the trio plays contemporary jazz fusion and, he says, “They are great musiciens”.
THE ITHACA COLLEGE NEWS, April 1990
EPOUSTOUFLANT – (…) Revenu d’une recente tournée outre-Atlantique (…) Max n’est pas seulement un maître de la guitarre ( epoustouflant soliste dans “Silencis” ), il sait aussi pousser le bouchon de la promotion commerciale de son album.
Nous garderons de lui et de ses deux frères en exaltation Carles Benavent, basse, et Salvador Niebla (un solo suffocant a la batteríe de près d’un quart d’heure ) l’image d’un travail sans concession qui ne se paie pas de demi-mesure, d’une remarquable pureté et sait, à l’ocasion, transporter dans sa musique (originale ) quelque chose du baroque du grand architecte Gaudí et des falaises de Montserrat.
L’INDEPENDANT, Lundi 18 Juin, 1990
MAX SUNYER 1972
Als inicis de l’any 1972 i per encàrrec de’n Miquel Casas, uns quants músics ens vàrem aplegar per a enregistrar un disc insòlit no tant pel contingut com per la facció: estàndards del rock & roll interpretats lliurement, sense cap imposició estètica ni comercial.
El resultat va ser un disc del qual se’n editaren unes mil unitats i que passà desapercebut, degut a la seva alhora atípica edició per un segell discogràfic independent – Joint – que només edità aquest disc i un altre en la seva efímera existència; un disc que sempre m’ha agradat per la seva frescor i espontaneïtat – vida al capdavall ! -; un disc enregistrat només amb quatre pistes – autèntic certificat de garantia del més pur “so garatge” -, sense assaigs ni arranjaments previs; un disc gravat i mesclat en dos dies, que representa la meva època de joventut com a guitarrista i del qual n’estic particular i emotivament satisfet; un disc que ara se m’ofereix l’oportunitat de reeditar i que el pas del temps ha fet, crec, encara més atractiu i interessant.
Jailhouse Rock.
What’d I Say.
Carol.
Kansas City.
Tutti Fruti.
Long Tall Sally.
Blue Suede Shoes.
Dust My Blues.
Roll Over Beethoven.
Rock & Roll Music.
Arroz con costra
Hace unos dos años que José Luis Santacruz (Callosa de Segura 1961) me llamó con la intención de hacer unos conciertos juntos. Yo apenas le conocía, sólo de algunas breves frases intercambiadas antes ó después de algún concierto ocasional que me había llevado a Murcia, así que le pedí una cinta con su música para oír qué hacía y cómo. Quedé gratamente sorprendido al escucharle, tanto por su técnica como por su atrevimiento y osadía en la exploración de la música – valentía en suma -, así como por una cierta ingenuidad, elementos que le daban un toque muy personal. Enseguida presentí la posibilidad de experimentar por caminos viscerales no exentos de lirismo, tras la sensación de vida y libertad que tanto persigue – y pocas veces consigue -, el artista.
Así que le llamé para confirmar mi deseo de tocar con él, y nos pusimos de acuerdo en un repertorio basado en temas de ambos, más algún estándar americano. Teniendo en cuenta el acento primordial – es decir, la lírica más sutil junto a la máxima especulación rítmica y armónica -, obtenido del mútuo intercambio de estilos, buscando el punto de ruptura con la tradición, experimentamos con los fraseos más alocados y las posibilidades del diálogo saxo-guitarra. Todo ello en un ámbito de libertad controlada, una especie de laboratorio musical en el cual – huérfanos de prejuicios -, mezclamos cualquier estilo, siempre en un contexto básicamente jazzístico y con prevalencia de la improvisación.
A mediados de 1994, me llamó de nuevo para proponerme la grabación de un concierto en Murcia, concretamente en Alcantarilla, con el propósito de editarlo en CD. Hablamos de los músicos con quien hacerlo – el ya contaba con Susana Santonja (Lorca 1965) a los teclados y Antonio … (Santomera, Murcia 1967) a la trompeta -, y tras diversas consultas, nos confirmaron su asistencia Carlos Carli (Uruguay 1946) a la batería y Francico Posé (Málaga 1959) al bajo. Ensayamos un dia antes, nos reímos bastante… y ahí está el resultado: la oportunidad de poder apreciar este variado cóctel de músicos y maneras de interpretar procedentes de la tambien variada geografía hispana. Afortunadamente, no todo surge de las ubres/urbes; también hay quien crea fuera de ellas; y esta grabación es una excelente prueba de ello. Mediterraneidad, una ráfaga de aire fresco perfumado por la vega murciana y un poco de la diversidad de los inigualables sabores del “arroz con costra”… ¡buen provecho!.
Max Sunyer, Marzo 1995
Max Sunyer utiliza cuerdas D’Angelico y multiefectos ZOOM.
Agradezco la ayuda prestada por Adagio y Alberdi
Con la colaboración de la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Alcantarilla.
MMVV ’95: ARROZ CON COSTRA
Cuarteto formado por músicos con distintas maneras de interpretar, debido a su diversa procedencia cultural y geográfica. Repertorio basado en temas de Sunyer y Santacruz más algún estándar americano. Teniendo en cuenta el acento primordial – es decir, la lírica más sutil junto a la máxima especulación rítmica y armónica -, obtenido del intercambio de estilos, buscando el punto de ruptura con la tradición, experimentan con los fraseos más alocados y las posibilidades del diálogo saxo-guitarra. Todo ello en un ámbito de libertad controlada, una especie de laboratorio musical en el cual – huérfanos de prejuicios -, mezclan cualquier estilo, siempre en un contexto básicamente jazzístico y con prevalencia de la improvisación.
Max Sunyer a Artenbrut
Els concerts que donará en Max Sunyer a Artenbrut els propers 17 i 18 de febrer cal definir-los, si més no, com a insòlits, tant per la seva poca freqüència com per la forma en què els durà a terme: concerts de guitarra elèctrica en solitari. Serà l’ocasió per a escoltar un recull de temes bàsicament seus i alguna versió d’altres autors, més unes quantes composicions noves, les quals han estat creades esgarrapant moments furtiva i dificultosament a la quotidianitat, amb el cor a la guitarra i el cós perdut per orografies disperses. Són temes on prima la subtilitat expressiva, donada la impudícia de la nuditat total a que obliga la solitud de guitarra i intèrpret. Hom recomana que us deixeu portar pel màgic viatge de la proposta; melodies i improvisacions, filtrades per la tímbrica elèctrica i tecnològica de les sis cordes com a mostrari del seu més íntim pensament. Intenteu desmarcar l’instrument de l’ús habitual que hom li dona en altres contexts musicals mirant-lo com a vehicle que ell usa per a comunicar tot un univers intens, ple de músiques fetes de silencis i remors, de llums i foscors, de tendresa i passió.
Quan hom parla d’en Max Sunyer és inevitable assimilar-lo amb certs conceptes com diversitat, eclecticisme, heterodoxia, investigació, personalitat. Ell és indiscutiblement passat, present i futur en la mitología musical catalana.
L’espai ’96
Cercant com servir-se de la veu en el context creatiu i tímbric habitual del Max Sunyer Trío; volent desmarcar la idea genèrica dels tractaments típics – tant en els texts com en els arranjaments -; vorejant modes i etiquetes; tenint com a fita l’inclassificable, l’experiment, una infinitèssima part d’allò que encara hom no ha fet, un bon dia em vaig trovar amb na Deborah J. Carter. Ella va entendre perfectament el que jo volia: eclecticisme, misticisme, bellesa, poesía, emoció, alliberació impúdica de sentiments, entrega, passió … , i va apuntar-se al projecte amb tot el cor – així com els altres músics que hi varen participar.
A més d’haver-ho enregistrat en CD, ara tenim la oportunitat d’oferir-vos-ho en directe en aquest escenari, fugint encara més dels tòpics amb una formació inusual i reconduïda a la idea original: Coral Negre, bé preuat i escàs que podem trovar en alguns indrets de la nostra Mediterrània – bressol i cruïlla de tantes cultures!.
Max Sunyer-Kitflus
Querida Carmen:
Te mando la propuesta artística con la que he trabajado últimamente en el Festival de Jazz de Ciutat Vella (Barcelona). El éxito ha sido formidable, de manera que he pensado en solocitaros su posible inclusión en el programa EN RUTA, único vehículo para poder proyectarnos en la península. Un abrazo.MAX SUNYER-JKITFLUS
Max Sunyer (guitarra) y Josep Mas “Kitflus” (piano), unidos desde 1973 en diversas formaciones míticas – Tony Ronald, Iceberg, Pegasus -, forman un dúo intimista y visceral, con el cual bucean en una lectura personal, jazzística y ecléctica de su música, así como de algun otro autor afín a su estilo musical.
MAX SUNYER & DEBORAH J. CARTER
Black Coral, Coral Negre, bé preuat i escàs que podem trovar en alguns indrets de la nostra Mediterrània – bressol i cruïlla de tantes cultures!.
Cercant com servir-se de la veu en el context creatiu i tímbric habitual del Max Sunyer Trío; volent desmarcar melodies, texts i arranjaments dels tractaments típics; vorejant modes i etiquetes; tenint com a fita l’inclassificable, l’experiment, una infinitèssima part d’allò que encara hom no ha fet, el veterà guitarrista català va contactar amb la cantant Deborah J. Carter, qui va entendre perfectament el que es cercava: eclecticisme – jazz, flamenc, fussió -, mixtura – tecnología, tradició -, misticisme – bellesa, poesía, emoció, entrega, passió -, alliberació impúdica de sentiments, … , ara tot ofert en directe fugint encara més dels tòpics amb una formació inusual.
MMVV ’96
Guitarrista llegendari en l’aventura del jazz-rock espanyol, Max Sunyer és la máxima figura sorgida a Catalunya per les primeries dels anys 70. A més de donar vida a diverses formacions, la seva faceta de productor i la de compositor l’han dut a gravar amb la talentosa cantant texana Deborah J. Carter. Black Coral és el títol d’una superproducció amb inspiració mediterrània i flamenca. A banda de la riquesa musical de les cançons, és sorprenent la veu i la forma de cantar de Deborah; una vocalista encara inèdita per el gran públic d’arreu.
PEGASUS: LA PREHISTORIA (MAQUETES PRIMIGENIES)
Santi Arisa: batería
Rafel Escoté: bajo
Josep Mas Kitflus: teclados
Max Sunyer: guitarra
Grabado y mezclado an los estudios SONOCENTRO de Barcelona, el 3 de junio de 1982, en dos sesiones, de 10 a 14 i de 16 a 22.
Técnico de gravación y mezcla: Santi Picó.
Producción: Pegasus
Coordinación: Joan Mateu
Nuestros más cálidos agradecimientos para todos los que se mencionan en esta pequeña historia y que la hicieron posible, así como para Molinaga, quien aportó su entusiasmo para hacer todas nuestras portadas.
Era el año 1981, cuando Santi Arisa, Rafel Escoté, Josep Mas Kitflus y yo mismo coincidimos casualmente en distintas formaciones – tanto en estudios de grabación como en escena -, con frecuencia creciente. Así que un día del verano de aquel año, nos citamos para hablar formalmente de la constitución de un grupo nuevo estable, sin espíritu mercenario, con la intención de hacer música propia con identidad fusionando gustos y tendencias personales, sin protagonismos ni liderazgos, de manera que todo fuese compartido a partes iguales: composición, arreglos, producción… Además, era fundamental controlar la edición discográfica, para una mayor independencia. Expusimos la idea a Joan Mateu – al frente de CASTAFIORE, una agencia artística con la que Santi trabajaba -, quien aceptó, contaminado por nuestro entusiasmo, ser el quinto miembro del grupo como mánager.
Conforme transcurría el verano y más tarde el otoño, el proyecto fué tomando cuerpo, y pensamos en hacer partícipe, como productor, a un viejo conocido: Alain Milhaud – coproductor y editor de ICEBERG, MAX SUNYER TRIO, y con quien habíamos colaborado en algunas producciones suyas como músicos de estudio. Su experimentado criterio sería fundamental para tener una visión más objetiva de nuestro proyecto. Contactamos con Albert Boadella para pedirle la cúpula que tiene en Pruït – donde prepara los espectáculos de ELS JOGLARS -, para evadirnos de la cotidianidad urbana, aislarnos y así trabajar sin interrupciones en un primer CD. Al mismo tiempo, la estada nos serviría para encontrar un lenguaje propio. El mismo Albert nos recomendó la Fonda Can Marsal de Rupit – a unos tres killómetros de Pruït -, para hospedarnos, y allí estuvimos del 15 al 25 de abril y del 14 al 24 de mayo.
Una vez terminada la parte más creativa, decidimos grabar una maqueta del disco para que Milhaud la escuchara y nos diese su opinión. Finalmente, grabamos el disco con ciertos cambios consensuados entre Alain, Joan y el grupo, y lo editamos en 1982 con nuestro propio sello discográfico: PEGASUS RECORDS.
Han pasado los años y creemos que esta maqueta es un material digno de ser publicado: aquí yace el espíritu primigenio del grupo, sin filtro alguno y con la fuerza del inicio. Como la mezcla no se ha podido hacer de nuevo, lo que tenéis entre las manos es el producto genérico, el más puro PEGASUS, un Brut Nature grabado en directo en un dia ya lejano.
MAX SUNYER, junio 2001
PROCLAMA PER A UNA NOVA(?) ÉTICA ARTÍSTICA
Que n’és de difícil fer música en aquest nostrat país!. Tots contra tots, els músics – autors i intèrprets -, semblen més aviat enemics entestats en enfonsar el contrari ans que companys embarcats en el mateix fantàstic vaixell de la creació artística. Un ofici tan bell com el d’ordenar silencis i sorolls, que aplega mil i una maneres de fer-ho i totes elles barallades, cadascuna erigida en única pels seus seguidors que menyspreen les veïnes. Solidaritat, tolerància, curiositat i d’altres atributs – que haurien d’ésser normals en el creador -, són paraules les quals, viudes del seu més generós significat, hom empra de manera restringida només amb la facció musical en que ens sentim identificats. D’acord en que els missatges de la societat catalana – i d’arreu si s’hem permet la llicència sense que sembli una generalització gratuïta -, tampoc ajuden gens en aquest sentit: es promou un perfil humà de l’artista absolutament insolidari, egoista, triomfador i agressiu. Així doncs què més podem esperar del món artístic català, sino el reflex fidel del comportament ètic acuradament pregonat i tipificat per aquesta societat maniquea i interessada.
Hom – músic i tafaner de mena -, es mou una mica i sempre i quan sigui possible, en tots els àmbits de l’ample ventall musical del país: jazz, clàssic, rock, pop, tradicional i un llarg etc. Doncs bé, m’he trobat amb la sorpresa inesperada d’una radicalització sistemàtica i total d’aquests àmbits: ningú tolera a ningú i tothom va a la seva. Explicat de manera planera, això vol dir que els músics d’un sector es tanquen en llur ‘capelleta’ i mai assisteixen als actes d’altres sectors – no vull parlar de la seva quasi nul·la presència en altres àmbits culturals com ara plàstica, literatura, teatre o cinema; em refereixo només a l’univers musical. I aital comportament no pot ser; no és possible la evolució sense interacció. És més, crec que mai ha estat possible, puix que en tots els aspectes evolutius les influencies mútues entre els diferents individus i els seus entorns han estat fonamentals a l’hora de fer néixer noves característiques que permetran el pas a un estadi superior de l’especie. Només cal observar èpoques més o menys pretèrites per a adonar-nos de que els moments més fascinants i fecunds de la creació han estat aquells caracteritzats per una notable simbiosi entre diversos aspectes culturals i socials.
Així doncs, aquesta estanquitat entre estaments musicals, aquesta radicalitat en els plantejaments, aquesta defensa aferrissada de les ortodòxies són ben contraries al progrés musical i reaccionaries per tant. De què ens serveix proclamar que jo faig jazz i tu no, o que no m’interessa res del que fan altres, o la crítica devastadora i despietada alimentada per una enveja malaltissa. Així mai farem res de bo més que posar pals a les rodes del company per mirar de robar-li l’èxit i el reconeixement públic; res més de bo que la destrucció sistemàtica de les idees incipients i dels possibles esdevenidors de nous vectors en la creació musical. Pot ser que aquest sigui el futur que hem triat: un món de projectes hermètics i compulsivament agressius, de radicalismes i etiquetes pretesament ortodoxes, de lluites insolidàries, de sords i orbs, d’enveges, de “ismes”. Un futur ben trist diria jo.
L’evolució no és això; l’evolució és femenina per l’imprevisible, heterodoxa i eclèctica; és millorar, perfeccionar, descubrir, inventar, experimentar, bescanviar informació i coneixements, injectar nova vida a matèries o idees exhaustes; és fer amb el cor mentre els sentits – alertes i esmolats -, s’emborratxen de sensacions; és apassionar-se, entusiasmar-se, és fer Art amb la música. Fer música – a Catalunya o arreu -, és quelcom més que adherir-se a una estètica determinada, guixar en un paper pautat o transmetre d’alguna manera una serie més o menys afortunada de sons; és conformar elements diversos assimilats de qualsevol manera – altra vegada silencis i sorolls artísticament manipulats per l’Alqimista-Creador -, és tenir els atributs abans esmentats… i exercir-los!
Max Sunyer, Juny 1994
NEGRO CON SAXO
… y ahora sube un saxo con un negro – con el permiso del amigo Quim Monzó. Toda la noche que no paran de subir instrumentos: saxos, trompetas, guitarras, pianos, bajos, baterías, voces…, todos con seres detrás, hombres con pretensiones de músico que no hacen más que acrecentar el tedio que nos desborda con el sudor. Lo miro como habla con un individuo blanco corpulento y de edad pactada con el diablo, sentado en la primera mesa, mientras intento en vano secarme la secreción que me empapa, incontenible, con un kleenex que surge ya mojado de la bolsita puesta a secar encima del ampli, allí donde el calor de la electrónica es más evidente, si es que la evidencia es posible en una pegajosa noche de agosto, recalentada por la docena de focos cuya luz, obcecada en cegarnos, se suma a las cerca de dos horas que llevamos tocando en este agujero subterráneo, generosamente bautizado como “Club de Jazz Paraíso” – seguro que el nombrecito es una coña del propietario para los no profanos; una coña que tal vez no divierte a nadie más que a el.
Colaborando en el recalentamiento, las mesas y paredes cosidas de gentío son cual colmenas gesticulantes, casi sombras chinescas humeando al trasluz dibujado por los neones de las barras abarrotadas ¡ Y que hambre, sin probar bocado desde no recuerdo cuando y ahora, todavía el saxo éste con negro eso si, vestido impecablemente – foto en sepia años 40 -, para hacer el numerito de la jam para la peña Viernes del Horno Paraiso!.
El negro – quiero decir el saxo -, saluda a Errol, le dice alguna cosa; seguro que lo ha visto de los suyos, negro también, sólo que Errol, además de amigo mío, es hoy un negro con voz. Digo hoy, ya que mañana puede ser con guitarra; pero siempre músico, muy diferente de este hinchapelotas – y que me perdone, no tengo nada en su contra más que este agotamiento desmesurado -, saxo con negro. No tiene ningún motivo especial este desprecio aparente; solo que toda la noche no cesan de subir cosas con hombres que no saben hacerlas servir para nada más que no sea jorobar. De músico, ninguno que nos haga vibrar y salir así de este inacabable sopor de palizas que no dicen nada.
Ignoro en qué idioma han hablado Errol y el otro, pero ahora que lo observo, su cara me es familiar y me suena a americano. De hecho, ésto que pienso es una banalidad¡chorrada, ya que todos los instrumentos con negro los catalogo automáticamente como yanquis. Nos mira a los demás: Carles, el antebrazo apoyado en el bajo, le sonríe cansadamente desde el trinomio cigarrillo-mano-bigote; Salva, hundido dentro de la batería, mueve la zarpa libre – es un decir: los baterías nunca tienen las manos libres: baquetas, soportes de plato, artilugios diversos y tornillos, muchos tornillos que aflojados por las contínuas acometidas rítmicas, necesitan retoques contínuos -, un auténtico saludo por debajo de la toalla con que intenta drenar el océano de su transpiración.
Errol me vocea sin convicción por encima del ruido infernal de copas, risas y griteríos aspirantes a conversaciones: ¨ ¡ ése me dice que se llama Johnny Carter…!”; y a mi qué me importa, después de los seiscientos kilómetros que nos hemos chupado el trío desde Alicante, sin parar ni a mear, in-soportando estoicamente las largas colas de vehículos cargados de guiris nacionales e importados, todos lentos, despistados, hartos de paellas y vino barato, enfurecidos por la cruel tortura de sol y autovía. Miro de nuevo al hombre negro mientras se ajusta la boquilla del saxo, afinando con alguna misteriosa nota que le doy con desgana. No consigo identificarlo, aunque ahora intercambia algunas palabras con el tipo blanco que es, estoy seguro, amigo suyo y cuya imagen me parece también conocida: moreno con cabello nutrido, cecijunto, cara de púgil con cigarrillo indolente en los labios.
“… ¡Ornithology!” me escupe Errol a la cara; parece que llevaba un rato intentando llamar mi atención. Me es del todo indiferente; que toque lo que quiera. Nosotros lo acompañaremos de manera a hacerlo terminar lo antes posible; sólo nos interesa acabar y tomarnos una copa de lo que sea, pero helada. Bebo un sorbo del vaso donde hierve el whisky, me paso automáticamente el kleenex empapado por la cara, lo tiro al suelo y dejo el vaso, doy volumen a la guitarra mientras conecto el chorus y el overdrive – me siento terriblemente gamberro -, miro a los demás, pienso un tiempo imposible mientras lo marco chasqueando los dedos y cuento cuatro para empezar: uno, dos, tres y … Como por arte de magia, desde los primeros compases todo cambia: el mal rollo que formaba parte de la noche se desvanece: ¡éste si que toca, y cómo!. la mirada estupefacta que intercambiamos el trío y Errol lo confirma; el sonido y las notas que surgen de aquel fenómeno hombre-saxo, son maravillas que transforman la atmósfera irrespirrable del local en el Paraíso anunciado por el rótulo de la calle.El enjambre de personal hasta ahora indiferente, de súbito electrificado como si hubiera caído un rayo, no puede resistirse a lo que estaá pasando allí donde no pasaba nada. En el escenario lo irreal ha sucedido. Público y músicos a la vez nos dejamos llevar por el embrujo del negro como poseídos, abandonándonos perdida ya la razón…
… No sé cómo, pero parece que hemos terminado. Así lo demuestran los aplausos, gritos i silbidos que rebotan en la blanquísima sonrisa que corta horizontalmente la cara negra y reluciente de Charlie Parker. Porque es El, el Perseguidor, venido sin motivo aparente desde el recuerdo con quien mejor supo captar su divino misterio, su amigo Cortázar que en este mismo instante lo abraza efusivamente – ¡qué intensidad en las formas, que fraternidad sencillañente moatrada!. Nos miramos boquiabiertos, alucinados, aturdidos porque no entendemos qué ha sucedido. Me descuelgo la guitarra, pálido como Carles y Salva, y Errol paralizado tras los cristales sucios de sus gafas. Esto no puede ser, es imposible: ¡Bird hace 40 años que murió, y once Cortázar!. Miramos de nuevo hacia los dos aparecidos: ya no están, blanco, negro y saxo cubiertos por un océano de brazos que golpean admirativamente unas espaldas invisibles, todo ello difuminándose gradualmente en la neblinosa oscuridad del local …
Fulmino con una desesperada mirada la penumbra, intento localizarlos en vano: se han esfumado, seguro, hacia otro Paraíso. Exaustos, solo nos queda la evidencia sutil y equívoca del eco del tema que nos ha dejado vacíos, con el infinito cansancio de lo irrepetible, de la pérdida irremisible…; agotado y feliz, tocado por la intangibilidad de lo efímero, me siento diluir en la noche que agoniza por el curso irreversible del tiempo. Hasta siempre, Cortázar. Hasta siempre, Bird.
MAX SUNYER
JAZZ ART ’96
La música és la matèria més difícil de percebre, tan per la instantaneïtat com per l’espiritualitat que la caracteritzen; de fet, els músics som els escultors de l’aire, l’element més volàtil. No és doncs estrany que tan pintors com escultors i fotògrafs, s’hagin sentit algun cop seduïts pel músic i el seu entorn. I potser més que mai en aquest segle XX, en que l’eclosió del jazz ha obert nous espais abans inexistents. L’electricitat i el desenvolupament de l’oci, l’imprevisible popularitat i enorme atractiu del swing han creat un fet artístic musical inextricablement associat al nomadisme i la faràndula, a la festa i a l’instant orgàstic en que un músic o una agrupació d’ells són capaços de produir aquella sensació indescriptible, aquell calfred per on la intensitat del qual ultrapassa tota mesura.
Una dimensió desconeguda i estimulant ens ha obert les seves portes, mostrant que el jazz és potser la més viva i sensual de les músiques actuals, la més versàtil i emocional, la que ompla l’espai màgic de la nit – aquesta nit en la que predomina la recerca de la distensió, del benestar, de la relació somniada, de l’encís esperat/inesperat, de l’esdeveniment meravellós, de l’avenç o la troballa exquisida, de la sorpresa feliç, de l’esdeveniment insòlit. Aquesta nit i la música de jazz, àdhuc, nodreixen els grans drames que assoleixen el paroxisme de matinada – quan la fosca es resisteix inevitablement a fugir -, per clubs fumejats i esmorteïts, carrers deserts i bruts, cambres o terrasses per a la darrera copa, la penúltima frase, tot exhaurit, tot cremat… Així doncs, ¿com no ha d’ésser atractiu aital univers de personatges, ambients i situacions, tot plegat tan contemporani, paradoxal i suggestiu per a qui transforma el prosaic quotidià en art, mitjançant el misteri de la manipulació artística dels elements?.
Són aquests Alquimistes els qui en la secreta solitud del seu taller, han modulat matèries en dues o tres dimensions per a mostrar-nos, des de parets i espais, el que ells han copsat del món d’escultors d’aire i emocions descrit. Són autèntics bruixots que ara ens desvelen llur particular visió del jazz, gràcies a l’obra que ens mostra aquesta única i esplèndida exposició col·lectiva. Gaudiu-la amb l’esperit més encuriosit possible; paga la pena!.
Max Sunyer
TOT ALLÒ QUE ENS SEMBLA INÚTIL
El món del jazz està en crisi, com sempre – quan no hi ha estat?-, i afortunadament. Si no la tinguéssim, sería la fi de la creativitat, puix que no caldria per a tenir èxit o sobreviure: tot estaría automatitzat i normalitzat. Aquest estat equivaldría a la mort de l’ingeni, de l’esperit d’aventura inherent a la creació. I el jazz és, en primer terme, creació, investigació, exploració i recerca de nous camins, risc en definitiva, crisi per tant. No ens ha d’atemorir, doncs, aquesta crisi permanent que ens atosiga i caracteritza – així com a altres col·lectius. Hem d’aprendre a conviure-hi com fa el ciclista amb el patiment i l’esforç. Forma part de la nostra condició de músics que es mouen en un àmbit d’expressió restringit a uns seguidors, forçosament escassos donades les característiques d’aquesta música que la societat fa elitista i definida com a Jazz.
No ens a d’irritar el que les institucions o les administracions públiques no ens facin cas (tinguin en compte), o que calgui lluitar aferrissadament per a una parcel·la de poder; així com que se’ns deneguin sistemàticament uns mísers ajuts per a subsistir o per a enregistrar i/o editar un disc. També cal resignar-se davant l’escassa difusió de la nostra música en els mitjans de (des)comunicació, així com de la nul·la repercussió del que hom fa més enllà del nostre àmbit local.
Tampoc, però, ens hem de rendir. No hem de perdre aquest esperit creatiu que ens defineix per maldades que vagin les coses, puix que sense ell, esdevindríem mers intèrprets ocasionals i locals, amb el risc de que els -arbres, la rutina, la quotidianeitat-, no ens deixin veure el bosc – el futur del nostre col·lectiu artístic. Aquest esperit de resistència comporta una gran capacitat de patiment, paciència, tenacitat -sense deixar de banda certa insistència-, així com una recerca constant de la credibilitat en la societat: i aquí és on volia anar a parar.
La societat, cada vegada més, fa cas als col·lectius que assoleixen un pes específic important. I aquest es logra amb coherencia i capacitat de incisió en els diferente cercles a l’abast per a fer palesa la nostra inquietud artística: debats, col·loquis, espais d’opinió en els media, àrees d’intercanvi artístics o intel·lectuals. Davant de l’allau d’entitats de tots tipus que lluiten per a ésser reconeguts, o bé assolim un tarannà solidari, participatiu y generador d’idees, d’iniciatives amb caràcter o serem menyspreats i deixats de banda.
Ara que ja ha començat la primavera i és un moment de l’any en que tot recomença, en que s’endega tot allò que després s’esdevindrà al llarg de l’any, procurem no deixar passar l’oportunitat de sembrar-hi idees i projectes a dojo. No pensem només en el “bolo” immediat:, en la pela necessària i escassa: això s’esdevindrà per si mateix, de manera automàtica si fitem més enllà. Siguem una mica més espirituals i imaginatius: fem que sigui possible tot allò que ens sembla inútil, amb il·lusió i fe. Al cap i a la fi, només quedarà de nosaltres allò que puguem materialitzar, fer palès. Els propòsits, el temps se’ls enduu; els fets, en canvi, perduren.
Max Sunyer, 15 abril 1996
ALGUNES QUOTES, MÉS QUALITAT I MÉS MERCAT MUSICAL
La Protecció: algunes quotes,…
Es indiscutible que la música és cultura i que aquesta cal defensar-la, juntament amb l’idioma i el territori, ja que conformen la identitat d’un país. I és que no lluitem aferrissadament per mantenir-la, aquesta identitat, per conservar la terra o preservar l’idioma?. Els pobles han estat expansionistes i agressius al llarg de tota llur història, i no veig que aquest tret hagi minvat en l’actualitat, ans al contrari; només que hem passat de les guerres físiques a les més subtils guerres de mercat, de l’espasa i la pólvora al telèfon i l’ordinador. Han canviat les estratègies i les armes, ans no així l’ànsia de poder inherent a l’ésser humà. En definitiva, cal defensar-se de la invasió.
Els enemics són subtils i van ben disfressats, però se’ls hi veu la ploma. Dessota la màscara de “producte ben fet, important, imprescindible, únic, incomparablement bo“, hi ha una indústria multinacional amb arrels profundament anglosaxones i adobada pel Japó totpoderós – ells defineixen el que és bo o no, segons convé als seus interessos comercials; és a dir, a la satisfacció màxima de l’ànsia de lucre. També ho és el baix nivell cultural de les masses, afavorit per pedagogies obliterants i interessades: com menys sap el poble, més fàcil és encativar-lo i explotar-lo.
Davant d’aquesta invasió, el primer que hem de protegir són els músics, factors del producte en l’origen; hem de procurar que llur creació tingui el màxim nivell i difusió possibles. Això comporta bon ensenyament, quantiós i barat, així com la divulgació de llur obra per tots els medis de difusió en espais de màxima convocatòria. Productors i discogràfiques, a l’inici, han de tenir algún al·licient per tal de que no es venguin a l’enemic; han de saber que un producte bo i ben fet tindrà la possibilitat de donar-se a conèixer a un gran públic amb criteri i per tan ésser un èxit comercial. Això implica espais assegurats en els medis de comunicació, així com l’abans esmentada culturització de les masses. De la proposta se’n beneficien, òbviament, la música, la cultura, la indústria i en definitiva, el país.
La mesura de protecció ha de ser una llei acompanyada, però, d’altres mesures. La llei sola no basta, sempre i quan no vagi seguida d’una culturització del poble, mitjançant l’adequació de l’ensenyament per tal de potenciar els valors més humanistes i artístics. Es ben sabut que la música “culta” o “de minories” només és seguida pel sector més alt de la societat, és a dir, el que ha tingut accés a un ensenyament més privilegiat. En definitiva, cal fer tot el possible per a ampliar la capacitat de judici del poble.
No crec que la paraula discriminar sigui gaire afortunada, en referència a la protecció. Segons en Pompeu Fabra, discriminar vol dir marcar una distinció, diferenciar // distingir, discernir. Desconec si hi ha resultats a d’altres països, però l’experiència catalana de suport al rock català ha estat nefasta. D’entrada no era ajudar al rock català, si no al rock cantat en català , mesura discriminatòria i dirigista, alienant i autista a més no poder.. De tal manera que l’ajut ha esdevingut un parany en que, com peixos en una xarxa fora de l’aigua, els músic i grups d’aital fornada s’han quedat boquejant. Tanmateix, les altres músiques varen quedar, afortunadament, fora de l’holocaust, això si, amb “poca aigua”, com ja ens tenen acostumats.
L’Administració té els mitjans suficients per el control de les quotes. Es tracta de fer un seguiment aleatori de les emissions dels medis, tal i com fa l’SGAE per a repartir el que recapta; potser fins i tot es podría sol·licitar l’accés a la seva base de dades. Tanmateix, caldria establir un sistema de sancions, tal i com es fa a d’altres departaments de l’Administració. No obstant, segueixo creient en que la correcta aplicació de la llei passa per una cocienciació, un canvi en la mentalitat dels diferents tipus de programadors, disc-jockeys, crítics, productors i discogràfiques. La mesura dels resultats es faria en una plataforma en la qual hi tinguessin cabuda i veu totes les parts afectades; mai des d’un punt de vista unilateral i polític.
Llengua i territori: …més qualitat…
Es tracta de protegir la música feta a Catalunya, tot i fomentant “en català”, sense bandejar allò que faci un creador del país en un llenguatge diferent del català. No es tracta de discriminar: els corsés obliteren, mermen, rebaixen i posen de mal humor. Els pobles més oberts són els que posseeixen cultures més fortes. Només cal remetre’ns als temps dels intercanvis amb fenicis i cartaginesos per veure com hom pot fer un país.
La música catalana si té prou nivell per arribar a les quotes proposades; la música en català no. Falten lletristes i compositors que s’hi dediquin amb bons resultats. Sembla com si després de l’esdeveniment de la democràcia, s’hagi perdut el nord – amb algunes escasses i honroses excepcions.
Hi ha estils de música que necessiten més protecció que d’altres. Al menys mentre no s’assoleixi el nivell de culturització abans esmentat. Així, actualment és fàcil constatar que les músiques minoritàries – clàssica, jazz, instrumental, new age – són les més mancades de protecció i recolzament.
La producció local i la creació en llengua catalana són dues coses ben diferents. Fins i tot producció i creació són subtilment diferents: “fer aparèixer, generar, donar naixença, causar que (quelcom) sigui, s’esdevingui, originar, fabricar”, versus “fer (una cosa) de no res”. Així doncs, producció implica donar a conèixer la creació, sigui aquesta la que sigui, mentre que la creació és crear allò que després es produirà. Per tan, la creació en llengua catalana pot tenir els seus propis foros per a potenciar-la, tals com programes especialitzats de ràdio i TV, concursos, premis, etc… El que de fet cal ajudar és a la creació en general a Catalunya.
El mercat: …i més mercat musical.
La realitat de les emissions de música en general i en particular en català és prou decebedora com per a fer-ne una profunda reflexió. D’entrada, crec que cal substituir el desafortunat terme “música en català” pel de “música catalana”. La música en català és, com la instrumental i la cantada en castellà o anglès, només música, feta aquí o arreu. Si és feta aquí i per un creador del país., doncs serà catalana. I és ben cert que la seva presència en els medis és escassa; aquests estan copsats pels interessos de la indústria en un percentatge elevadíssim. Paradoxalment, la música que més s’emet és la cantada en anglès; ni la música en castellà, tan lligada a Catalunya, hi té cabuda. i no parlem d’estils,ja que aquest és un altre debat.
Malauradament, en aquest món dominat pel mercat anglosaxó i el llatinoamericà, les discogràfiques importants dominen totalment el mercat, sense més traves que les guerres entre interessos de poder. Es molt difícil exportar música catalana – i no diguem en català! -, tret d’alguns casos molt concrets: algun cantautor i els joves flamencs de Catalunya. Parlo d’exportar al món, no solament a la veïna França, amb qui ens uneix quelcom malgrat tot. Crec que la música catalana no és prou coneguda a l’estranger: cal promocionar-la molt més del que es fa.
El totpoderós mercat no es doblegarà fàcilment a les mesures de protecció, i menys encara tenint en compte el domini de les multinacionals; crec que ha d’haver-hi un pacte entre l’Administració i la Indústria, de manera que aquesta accepti un negoci alternatiu al que està acostumada. Tanmateix, les mesures de protecció alteraran el mercat sempre i quan el poble tingui elements de judici, i per tan,pugui escollir lliurement allò que li interessi de l’oferta existent.
No és que la indústria discogràfica manqui de mitjans per a promocionar la música catalana i “en català”; és que la gent no compra discos perquè no està preparada culturalment, i aleshores, no hi ha negoci, de tal manera que es redueix – o s’anul·la directament -, la promoció per tal d’abaratir costos. Generalment, l’emissió d’un tema musical per ràdio i TV té un preu; i això és vergonyós puix que només s’emet el que més paga. D’aquí la conveniència de quotes per a frenar aital prepotència.
El mercat de la producció en català és el de l’àrea de la llengua – amb alguna excepció -; el de la producció catalana pot ésser el d’arreu. El mercat utilitza els conceptes de llengua i territori d’una manera interessada. Hi han molts productes que es venen amb l’etiqueta de “català” el contingut dels quals és mediocre, per no dir dolent. La música catalana i “en català” es ven a Catalunya i es malvèn als països catalans, i la seva presència a la resta de Espanya – i l’estranger -, és pràcticament nul·la. Ens fa falta una bona promoció a la península si volem tenir una bona distribució. Perquè de res ens serveix produir molts i bons discos catalans si el consum només és endogàmic. El creador necessita sortir fora del seu territori per a poder comparar i revifar el seu producte, i per això és de vital importancia la denominació d’origen – indefectiblement marcada per la llengua i el territori -, i la projecció a fora del país..
Max Sunyer, agost 1997
MAX SUNYER-PERE BARDAGI: CORDES A L’AIRE
Guitarra i violí – instruments de corda de consanguinitat remota, però parella de fet i de llarga tradició en el món del jazz -, trenen llurs possibilitats tímbriques i expressives per a bastir un teixit sonor i modern, ric en mediterraneitat, ple dels diversos colors que tan be defineixen la nostra cultura. Pouant en composicions pròpies, ambdós músics en faran una interpretació definida per l’eclecticisme i l’heterodòxia característics d’aquesta fi de mil·lenni.
JUST ABANS DEL DILUVI (Com l’aigua entre els dits…)
La història és traidora, degut a la seva condició de crònica dels fets passats. A l’hora de recordar-la ho fem, inevitablement, de manera subjectiva, distorsionant els fets vertaders en qualsevulla direcció, intencionadament o no. Valgui aquesta reflexió a tall d’introducció, per a intentar descriure una part fosca de l’esdeveniment de la guitarra elèctrica en el context jazzístic del nostre país. Hi han tres mestres que formen part principal en aquest afer. Ells veren ser qui, per primer cop, s’atreviren a pujar dalt d’un escenari amb una guitarra… elèctrica!. Us ho imagineu, quina gosadia?. Era just després de la guerra, pels inicis dels anys quaranta. quan uns quants adolescents començaven a rodolar pels escenaris, amb un instrument revolucionari com la guitarra elèctrica. D’entre ells, en Manolo Bolao (Barcelona 1926, New Latin Combo), Ferran Orteu (Barcelona 1927, Give Trío, Orquestra Isi Fabra) i en Jordi Perez (1928, qui participà, el 1946, de famòs El Lirio Campestre), formen el triangle que després va bastir l’afició pel nou instrument, una afició que contagià després a en Gabriel Rosales (Barcelona 1942), Jp.Ma. París (Barcelona 1943, Màquina!, Esqueixada Sniff), Jp.Ma. Bardagí (Barcelona 1950, Teverano), Joan Mirò (del grup Lone Star), Miquel Estivill (St. Adrià del Beòs, 1945-1990, Los Cheyenes, Cadaqués Connexion), jo mateix, així com tants d’altres que s’han quedat pel camí, pel dur camí de la guitarra elèctrica. Cal tenir en compte que tan la progressiva degeneració de la música de ball que s’exigia dels músics, com l’esdeveniment de la música beat als inicis del seixanta, varen provocar una clara escissió entre aquells que començaven a tocar la guitarra; els uns es decantaren per les formacions amb repertori ballable i “comercial”, o triaren l’èxit multitudinari de l’incipient món del pop-rock-beat, – en definitiva, s’apartaren del jazz -, mentre que d’altres amb més inquietuds tiraren cap el jazz i el rithim’n’blues.
Tornant als anys quaranta, aquells eren uns temps difícils de debò, acompanyats de la penúria d’una posguerra i la pertinent manca de recursos. Aquí ja s’escoltaven discos de jazz, alhora que bones orquestes europees o americanes venien a oferir concerts a les diverses sales de ball; l’emissora The Voice of America, àdhuc, nodria la fam de l’afició. Dintre d’aquest caos, cadascú es va espavilar com va poder – no oblidem que la guerra va trasbalsar-ho tot. En Bolao va aprendre a tocar com autodidacta – com en Pérez -, i el 1947 ja actuava amb en Tete Montoliu pels clubs de jazz de Barcelona. En Pérez s’integrava en el grup amateur Agrupación Musical de Jilgueros Cantores El Lirio Campestre – el nom no té desperdici! -, el qual servía de base per a les jams dels diumenges al matí a la boite Saratoga, amb una guitarra construïda per un luthier del carrer Ample, amplificada amb un pickup DeHarmond que un mariner ianqui li envià des dels USA. Més tard, formà el Quartet Be-bop – amb en Tete -, mentre que l’Orteu deixava els seus estudis de guitarra clàssica – diu que el seu pare no els podía seguir pagant -, per a fes-se fer una guitarra de jazz per en Fleta i acoblar-li un pick-up d’allò més rudimentari… i apa, a tocar!. Em descuido dels amplificadors, veritables caixes d’ous fetes a Casa Pagès – allà pel carrer Aribau amb Aragó, fantàstica i màgica botiga a on contemplar, encara als inicis dels seixanta, els primers instruments elèctrics -, o be construïts pel reparador de ràdios del barri – perquè aquestes es reparaven, no com ara, que es llencen directament. Jo mateix vaig començar a tocar amb un tocadiscos portàtil – l’altaveu a la tapa , l’amplificador i el plat al cós de sota -, adaptat convenientment, la construcció en fusta del qual feia que la guitarra sonés de meravella, o al menys així ens ho semblava: aquell só pobre, brut i distorsionat ens sonava a glòria.
Conta l’Orteu que en aquells temps, primer de tot s’avaluava la qualitat d’un músic per l’equip que duia. Quan anaven a tafanejar pels clubs, si l’ampli de la guitarra era dolent o baratet, la possible qualitat del músic baixava bastants punts en el xafardeig adient. Una nit va anar al Jamboree de la barcelonina Plaça Reial perquè li veren dir que venía un guitarrista molt bo, belga, amb un organista. Quan, a en entrar va veure l’ampli d’en René Thomas, va caure de cul: allò era com una gàbia d’ocells, aquell guitarrista no podía ser tan bo com deien – naturalment només ho va pensar fins que l’increïble i malaurat René començà a tocar. En René Thomas fou el guitarrista que més es prodigà a Barcelona; no es negava a res, fins i tot va participar en un disc d’en Quico Pi de La Serra, alhora que donava classes i compartía vivències i jams amb els músics locals. Ell va influir de manera decisiva en l’afició a la guitarra elèctrica de jazz, tan en els mestres inicials com en la generació que els succeí.
Però això era tot just abans del diluvi, quan els guitarristes de jazz encara no havien inundat la nostra terra. El diluvi s’esdevingué allà pels finals dels setanta i no para de ploure des de llavors – afortunadament!. El que passa és que ja hem aprés a navegar i sobreviure. Jo només desitjo que aquesta breu crònica d’aquells anys hagi servit per a mantenir, viu en la memòria, el record d’uns pioners mal coneguts – que no succeeixi, amb la nostra història de la guitarra jazzística, el mateix que amb l’aigua entre els dits, tan escàpola!.
Max Sunyer, agost 1997
EL ULTIMO BOLO DE BOLAO
Que la vida es injusta a menudo, esto lo sabemos todos. Lo que sucede es que siempre sorprende de manera dolorosa el constatarlo. Este es el caso del amigo Manolito. Manolo Bolao (Barcelona 1926 – Palma de Mallorca 2000), es uno de los guitarristas por definición que han marcado una época durísima en nuestro país; la posguerra. El, junto a Jordi Pérez y Ferrán Orteu, son los guitarristas que introdujeron la guitarra eléctrica y de jazz en Catalunya. Coetáneo y amigo de Tete Montoliu, con un sentido del humor a toda prueba y una visión totalmente desmadrada de la vida, Bolao se dedicó – inconsciente y afortunadamente -, a difundir su pasión por el jazz y la guitarra. El nos redescubrió a Django Reinhard, Charlie Christian, Tal Farlow, Barney Kessel, Jimmy Raney y un largo etcétera… En 1970 se instaló en Mallorca, apartándose del mundanal ruido y, en consecuencia, del merecido reconocimiento a su talento. En su dilatada carrera, formó parte del mítico NEW LATIN COMBO y tocó con la crema y nata del Jazz nacional – Algueró, Ramón Farran, Eduardo Gracia, Eddie Guerin, Regolí, Albalat, Roda…-, e internacional – Michel Legrand, Henry Mancini, Helmuth Zacarias, Chico O’Farrell, Gerry Mulligan, Astor Piazzola… ¡Casi nada!. El pasado 18 de septiembre, Manolito nos dejó solos definitivamente, Hasta siempre, amigo. Desde aquí, desde tu profesión, un fuerte aplauso. Seguirás vivo en la memoria colectiva como uno de los maestros.
Max Sunyer.
SANTI ARISA
És un músic català i popular baterista, també és cantant, compositor, promotor i actor. La seva carrera va començar, quan tenia catorze anys, amb la fundació del grup Santi Arisa y su ritmo. Des de molt jove actua amb diverses formacions, l’Orquestra Club San Remo, l’Orquestra Club Virginia i l’Orquestra Internacional de Maravella.
En la seva extensa carrera professional destaca la fundació d’emblemàtics grups com Fusión, La Tribu, Lakatans, Pegasus; tots ells de formació i estil diversos amb els que explora diferents facetes de la música, des de fusió jazz-rock fins a la música contemporània.
Durant anys ha estat considerat per les revistes especialitzades com la Revista Popular 1 i el diari El País el millor bateria de l’estat espanyol.
Ha estat pioner en iniciatives
de difusió de la cultura catalana. Entre elles cal destacar la creació de Sardanova amb la que intenta aportar a la composició sardanística instruments provinents del rock i del jazz incorporant nous elements rítmics que en ser ballats afavoreixen la recuperació dels Punts Lliures de la Sardana tradicional. Tanmateix ha estat premiat per tal iniciativa i per altres creacions. Ha musicat poemes d’autors catalans.
Santi Arisa ha dut a terme creacions espectaculars com: L’ondulant ritmes, Live gongs, Vela bidons el Concert per a 100 bateries . Així com també ha treballat en el món de la docència musical on ha sigut un dels pioners en l’ensenyament de la música moderna.
Ha composat músiques de pel·lícules (Orquestra Club Virginia, Cain, Subjudice, Pepe Guindo…), per a produccions de Club super 3, per a sèries de televisió i esdeveniments importants com els Paralímpics de Barcelona 92 i la Inauguració de les Olimpíades de Policies i Bombers de Barcelona 2003. Té editats una cinquantena de discs amb importants segells discogràfics.
Recentment ha inaugurat l’Auditori Santi Arisa a Castellnou de Bages. Amb aquest projecte el músic català col·labora, des d’una altra vessant, a la promoció, divulgació i creació tant de la música com de la cultura en general.
L’Auditori Santi Arisa és un local de 450 m2 emmarcats en un edifici de construcció recent d’un estil arquitectònic que fusiona l’estètica del món rural amb la contemporaneïtat de l’arquitectura funcional. S’ubica en un paratge natural al bell mig de la comarca del Bages amb vistes al Port del Compte i la serralada Prepirinenca. Aquest espai, d’infinites possibilitats, fou dissenyat per un equip d’arquitectes establerts a Camprodon, que té en el seu bagatge la creació de Plans d’Urbanisme d’alguns municipis de l’Alt Empordà i La Garrotxa, obres de rehabilitació arquitectònica i dissenys de diversos càmpings de la zona i de cases pairals.
Aquest local disposa d’una cabina de gravació i d’una excel·lent acústica, de manera que no només resulta un bon local d’assaig sinó que pot ser el lloc de creació i gravació idoni per a qualsevol tipus de formació. Cal dir que a la rodalia de l’Auditori Santi Arisa es situa una casa de turisme rural, on hom s’hi pot allotjar, de manera que pot esdevenir un lloc perfecte per a concentracions de treball, doncs aquest paratge de pau i harmonia crea un clima immillorable per a crear, assajar i/o dur qualsevol altra activitat.
No només resulta un bon lloc per a producció, sinó que a l’Auditori s’hi poden dur a terme moltes altres activitats com:
Presentació de· cd’s, llibres, actes
Local per a· exposar col·leccions de fotografia, pintura
Reunions socials· de col·lectius diversos
Trobades i/o· festivals d’agrupacions diverses
Realització de· concerts
· Local per a dansa, ball, tai-chi, ioga…
·
Entre d’altres
L’Auditori Santi Arisa està situat enmig del Serrat, a Castellnou del Bages a 800 metres sobre l’altitud del mar, el què fa que es gaudeixi d’un clima agradable a qualsevol època de l’any. El nucli més proper, aquesta urbanització, és Santpedor, poble important dins la comarca del Bages i de la rodalia més pròxima a la seva capital, Manresa. Així doncs l’Auditori està en un lloc privilegiat ja que gaudeix de tranquil·litat al mateix moment que és molt proper a la capital de la comarca.
L’Auditori Santi Arisa és un local que resta a la seva disposició per a dur a terme diferents activitats i acull les seves propostes i peticions.
|
Dècada del 70 |
|
Millor bateria de l’estat espanyol per la Revista Popular 1 i pel diari El País. |
|
|
||
|
1989 |
|
Premi Cine Onda Madrid per a la composició de la banda sonora de la pel·lícula El Baile del Pato. |
|
|
||
|
1993 |
|
Premi a les Noves experiències per a la recerca de Noves expressions Musicals en la sardana i la Música de Cobla. Concedit pel Consell directiu de l’Obra del Ballet Popular. |
|
|
||
|
1994 |
|
Premi d’èxits d’or 1993. Concedit per l’Associació Cultural de Música Catalana. |
|
|
||
|
1994 |
|
Prem Nacional de Música Tradicional. |
|
|
||
|
1994 |
|
Premi a les Arts Escèniques per l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya |
|
|
||
|
1998 |
|
Premi Altaveu. Per la trajectòria artística. |
Josep Mas “Kitflus”: Piano
Rafael Escoté: Baix
Manuel Martínez del Fresno: Violoncel
Roger Blàvia: Percussió
Josep Mas Portet – “Kitflus”
Josep Mas Portet neix a Mollet del Vallés (Barcelona) el 6 de juliol de l’ any 1954. Mol aviat, amb només sis anys, cursa estudis musicals amb Mercedes Suñer i posteriorment amb el mestre Antonio Suñer, examinant-se en el Conservatori del Liceu. Continúa la seva formació estudiant piano, harmonia i contrapunt en el Conservatori de Música de Barcelona.
Des de l’adolescència comença a treballar amb diversos grups. Amb 13 anys entra en la formació d’un grup anomenat Los Estoicos y poc després en un altre grup amb el nom de Cuarto Mundo. En el 1969 toca en el grup Proyecto A amb Frank Dubé. El 1970 s’ uneix al grup del cantant Tony Ronald, i és llavors quant comença a ser conegut amb el sobrenom de “Kitflus” per el que encara avui en dia és conegut.
En Kitflus el jazz és un referent primordial, sense oblidar el rock i la pròpia tradició laietana.
El 1974 forma el grup musical Iceberg en el que destacava el guitarrista Max Sunyer. Kitflus i Sunyer eren els caps visibles d’aquesta magnífica formació de la que també formaven part Primitivo Sancho al baix, Jordi Colomer a la bateria i Àngel Riba veu i saxo.
El 1975 enregistren el seu primer Lp :”Tutankkamon”. Després vindran: “Coses nostres” en el 76, “Sentiments” en el 77, “Iceberg en directe” en el 78 i “Arcanciel” en el 79, amb el que posen punt i final a una trajectòria molt interessant.
El relleu de Iceberg serà Pegasus, el següent grup d’en Kitflus, quina rellevància serà encara més gran, amb uns plantejaments mes madurs i una destacable repercussió en els circuits de la música de jazz. A la guitarra de Sunyer i al teclat de Kitflus s’hi afegeixen ara Rafael Escoté al baix i Santi Arisa a la bateria. Abans de Pegasus, Kitflus firmarà un disc en solitari que continua inèdit.
El 1982 és editat “Nuevos Encuentros” i amb ell el grup Pegasus inicia una trajectòria singular que s’enriqueix amb cada nova entrega discogràfica. Més tard vindran “Comunicación” el 1983, un directe enregistrat en el “Festival de Montreaux” el 14 de juliol de 1984, “Searching” editat en el 85, “Simfonia d’una gran ciutat” en el 86 i “Coctel” el 1988. L’any 1990 enregistren “El Setè Cercle” i el 1997 “Selva Pagana”. Un total de vuit discs que consoliden el prestigi d’aquesta formació, que adquireix un clar suport popular. El 1986 els lectors de la revista Quartica Jazz varen elegir Pegasus com el millor grup espanyol de jazz.
El 1988 crea juntament amb Joan Surribas la productora KS que realitza diverses produccions discogràfiques i per cinema i televisió. Un any després composà la música de la clausura dels Jocs olímpics de Seül.
Kitflus ha composat música per a pel·lícules com “Soldados de Plomo” de José Sacristán o films molt comercials com “Historias de la puta mili”. També ha composat música per a televisió com ara les del “Club Super 3” de TV3 o series com “Poble Nou”. Actualment té una productora de música anomenada SULFTIK S. L. per a produccions discogràfiques, música per publicitat, sintonies per televisió, cinema, etc…
|
Vilafranca del Penedès / Concierto |
|
|
|
Los Pegasus vuelven a levantar el vuelo |
|
|
|
Diez años después regresa la histórica formación de jazz fusión de Max Sunyer, Santi Arisa, Josep Mas Kitflus y Rafa Escoté |
|
|
|
ANA MARIA DAVILA
Es época de ‘remembers’. Los Pegasus se apuntan a esta tendencia en un concierto de reencuentro mañana en Vilafranca. Es la primera vez que suben juntos a un escenario desde su último directo en julio de 1997.
Vuelve Police y también Pegasus. En un año marcado por el retorno de algunas de las grandes formaciones de la historia del rock, el también histórico grupo catalán de jazz-fusión Pegasus se reúne de nuevo después de una década de inactividad. El -para muchos- esperado reencuentro entre el guitarrista Max Sunyer, el batería Santi Arisa, el teclista Josep Mas Kitflus y el bajista Rafa Escoté tendrá lugar mañana domingo en la plaza Jaume I de Vilafranca del Penedès, ciudad con la que el grupo mantuvo una estrecha relación en sus comienzos y que ahora hará posible el retorno de la histórica formación catalana con motivo de la celebración del 25 aniversario de Ràdio Vilafranca, emisora que, precisamente, tiene como sintonía un tema del grupo. De esta forma, y gracias en buena parte al empeño personal de la locutora Rosa Vendrell, veterana voz femenina de la emisora, los cuatro Pegasus volverán a compartir escenario exactamente diez años y un mes después de la que fuera su última actuación conjunta, un concierto en Mataró en julio de 1997. Curiosamente, sin embargo, sus integrantes nunca han hablado de una ruptura o una disolución oficial de la formación. «Técnicamente, nunca nos hemos separado. Lo único que ocurrió es que dejó de haber contratación y cada uno se tuvo que buscar la vida por su cuenta. Pero la relación personal entre nosotros nunca se ha interrumpido», explica el batería Santi Arisa. En la práctica, el vuelo de Pegasus duró 15 años. El grupo nació en 1982 y ya, desde un primer momento, obtuvo un amplio reconocimiento en la escena jazzística no sólo catalana sino también internacional.En 1984 tocaron en el prestigioso Festival de Jazz de Montreux y al año siguiente pisaron el emblemático escenario del Carnagie Hall, en el marco del Kool Jazz Festival de Nueva York. Detrás de todo ello se encontraba lógicamente una rica y creativa propuesta musical, siempre a caballo entre el rock y el jazz más innovador, y también la acreditada solvencia artística de sus cuatro integrantes, todos ellos acreditados instrumentistas catalanes de ya entonces larga trayectoria. Con estos argumentos, los Pegasus plasmaron su creatividad en nueve discos: Nuevos Encuentros, Comunicació, Pegasus en Montreux, Searching, Simfonia d’una gran ciutat, Cóctel, El setè cercle, Selva Pagana y La prehistòria, un recopilatorio de antiguas maquetas editado cuando el grupo ya había cesado su actividad artística. De todo este trabajo, no obstante, destacan en particular dos proyectos de gran envergadura artística: la banda sonora de la película muda Berlín, sinfonía de una gran ciudad (Walter Ruttman, 1927), que presentaron con gran éxito en diversos festivales de cine internacionales, y una Suite simfònica per a orquestra i grup, basada en temas de la propia formación, que con arreglos y dirección de Manel Camp estrenaron en compañía de la entonces Orquestra Ciutat de Barcelona -actual OBC- en la plaza de la Catedral, el 20 de septiembre de 1991. Era la primera vez que una orquesta sinfónica española compartía escenario con un grupo de jazz-rock. «Seguramente haremos temas de todos los discos nuestros. Supongo que habrá cosas como L’enanito trist, Transmediterrània Express, Retalls, Ball de gegants, Arbres despullats, Camí de Rupit…», avanza el batería Sant Arisa, que reconoce que el encuentro entre los cuatro músicos ha sido «emocionante» a la vez que «de lo más natural. La verdad es que ha sido como si no hubiera pasado el tiempo». Todo ello hace que el grupo no descarte la posibilidad de que esta actuación no se convierta en un hecho singular y aislado.«Todo depende de lo que pase el domingo; pero más que con el público, con nosotros mismos. Vamos a ver cómo nos sentimos en el escenario. Pegasus era un grupo que tocaba con mucha energía en el escenario, y no podemos obviar que han pasado diez años y que todos nos hemos hecho un poco mayores», bromea el músico.Las ganas, sin embargo, no faltan. Sobre todo, en lo que respecta a la posibilidad de volver a ofrecer en directo la banda sonora de Berlín. «Si esta idea se concreta abrirá la puerta para que el grupo se plantee ofrecer otras actuaciones. Ya veremos», concluye un ilusionado Santi Arisa.
Pegasus galopa al Festival de Jazz de Barcelona
Text: Imanol Fernández Foto: The Project
Des de fa un any, llegim a diferents mitjans de comunicació la tornada als escenaris del grup català de jazz fusió amb major projecció internacional, Pegasus. En una època en la que les mirades tornen a fixar-se en el passat musical més recent i grans grups, com Police o Queen, tornen a pujar als escenaris, Pegasus, sense haver anunciat mai oficialment la seva dissolució, també han decidit retrobar-se amb el seu públic. Primer ho van fer a la festa organitzada per a celebrar el mig segle de Ràdio Vilafranca i aquest dimecres ho faran al Festival de Jazz de Barcelona.
El galop de Pegasus, format per Josep Mas Kitflus, Max Sunyer, Santi Arisa i Rafa Escoté, va durar 15 anys, des del 1982 fins al juliol del 1997, data en la que van donar el seu últim concert a Mataró. Durant aquest temps, la seva relació va donar com a fruit nou àlbums i van aconseguir el reconeixement internacional gràcies, especialment, a la seva participació en prestigiosos esdeveniments com el Festival de Jazz de Montreux o el Kool Jazz Festival de Nova York. Una dècada després, Pegasus té una nova incorporació, Dan, fill de Kitflus, i segueixen sonant enèrgics, frescs i contundents, com si no s’haguessin dissolt mai. A més, el grup torna amb l’esperança de que l’experiència adquirida pels seus integrants durant aquests anys pugui obrir nous horitzons musicals al grup. Una creativa proposta musical a cavall entre el rock i el jazz més innovador. Pegasus. Dijous 6 de novembre’08. L’Auditori, Sala 2, BCN. 21 h. 25 € |
de 9 Pegasus 
Comentaris recents